El Negre
de la Riba
i altres mites per fer por a la canalla
Cultures de tot el moÌn han fet servir contes i llegendes per transmetre valors i normes socials. Entre totes les faules, destaquen aquelles amb personatges pensats per a fer por als nens i nenes: monstres que s’enduen infants, bruixes que enverinen o esperits de tota mena ens han acompanyat des que eÌrem unes criatures.
Aquesta exposicioÌ, fruit de la col·laboracioÌ entre la Casa de la Barceloneta 1761 i el Museu EtnoloÌ€gic i de Cultures del MoÌn de Barcelona, vol reflexionar sobre aquests relats, comparant un personatge tan popular del barri de la Barceloneta com el Negre de la Riba amb altres mites utilitzats per fer creure la canalla.
El Negre
de la Riba
i altres mites per fer por a la canalla
Cultures de tot el moÌn han fet servir contes i llegendes per transmetre valors i normes socials. Entre totes les faules, destaquen aquelles amb personatges pensats per a fer por als nens i nenes: monstres que s’enduen infants, bruixes que enverinen o esperits de tota mena ens han acompanyat des que eÌrem unes criatures.
Aquesta exposicioÌ, fruit de la col·laboracioÌ entre la Casa de la Barceloneta 1761 i el Museu EtnoloÌ€gic i de Cultures del MoÌn de Barcelona, vol reflexionar sobre aquests relats, comparant un personatge tan popular del barri de la Barceloneta com el Negre de la Riba amb altres mites utilitzats per fer creure la canalla.
Il·lustració de la Font de Neptú publicada a “Visions barcelonines, 1760-1860. Els barris de la Ciutat†de Francesc Curet i Lola Anglada, 1953.
Il·lustració del Negre de la Riba al moll del Rebaix, publicada a “Visions barcelonines, 1760-1860. Els barris de la Ciutat†de Francesc Curet i Lola Anglada, 1953.
Il·lustracions de la Font de Neptú i del Negre de la Riba al moll del Rebaix, publicades a “Visions barcelonines, 1760-1860. Els barris de la Ciutat†de Francesc Curet i Lola Anglada, 1953.
Qui era el Negre de la Riba?Â
El mal anomenat Negre de la Riba era un mascaró de proa que, presumptament, representava un guerrer africà que adornava un vaixell construït al segle XVIII per comerciar entre Europa i Amèrica. Ja entrat el segle XIX, al desballestar-se l’embarcació, el mascaró va ser adquirit per un fabricant de botes de fusta i altres estris mariners, Francesc Bonjoch, que el va penjar com a reclam a la façana del seu establiment, al moll de la Riba, entre els anys 1860 i 1870, aproximadament.
Aquest moll, situat a la Barceloneta, també era conegut com «el Rebaix», perquè oferia dues andanes a diferents alçades que van esdevenir un passeig molt concorregut pel veïnat de la ciutat, que hi anava a distreure’s amb l’activitat portuà ria i a visitar els monuments d’aquesta avinguda del port, com la font de Neptú (actualment a la plaça de la Mercè) o el mateix Negre de la Riba. Segons cròniques de l’època, el mascaró també servia per espantar als nens i nenes que no feien bondat.
Amb la reforma del moll i la desaparició del Rebaix, pels volts del 1900, el mascaró va iniciar un periple per diversos barris de Barcelona fins que el 1934 els seus últims propietaris el van llegar al Museu MarÃtim. Allà fou exhibit amb èxit però durant la segona meitat del segle XX va anar caient en l’oblit, a excepció d’alguns llibres que el citaven com a element històric lligat al barri de la Barceloneta.
Qui era el Negre de la Riba?Â
El mal anomenat Negre de la Riba era un mascaró de proa que, presumptament, representava un guerrer africà que adornava un vaixell construït al segle XVIII per comerciar entre Europa i Amèrica. Ja entrat el segle XIX, al desballestar-se l’embarcació, el mascaró va ser adquirit per un fabricant de botes de fusta i altres estris mariners, Francesc Bonjoch, que el va penjar com a reclam a la façana del seu establiment, al moll de la Riba, entre els anys 1860 i 1870, aproximadament.
Aquest moll, situat a la Barceloneta, també era conegut com «el Rebaix», perquè oferia dues andanes a diferents alçades que van esdevenir un passeig molt concorregut pel veïnat de la ciutat, que hi anava a distreure’s amb l’activitat portuà ria i a visitar els monuments d’aquesta avinguda del port, com la font de Neptú (actualment a la plaça de la Mercè) o el mateix Negre de la Riba. Segons cròniques de l’època, el mascaró també servia per espantar als nens i nenes que no feien bondat.
Amb la reforma del moll i la desaparició del Rebaix, pels volts del 1900, el mascaró va iniciar un periple per diversos barris de Barcelona fins que el 1934 els seus últims propietaris el van llegar al Museu MarÃtim. Allà fou exhibit amb èxit però durant la segona meitat del segle XX va anar caient en l’oblit, a excepció d’alguns llibres que el citaven com a element històric lligat al barri de la Barceloneta.
Il·lustració de la Font de Neptú publicada a “Visions barcelonines, 1760-1860. Els barris de la Ciutat†de Francesc Curet i Lola Anglada, 1953.
Il·lustració del Negre de la Riba al moll del Rebaix, publicadaa “Visions barcelonines, 1760-1860. Els barris de la Ciutat†de Francesc Curet i Lola Anglada, 1953.
Qui era el Negre de la Riba?Â
Il·lustració de la Font de Neptú publicada a “Visions barcelonines, 1760-1860. Els barris de la Ciutat†de Francesc Curet i Lola Anglada, 1953.
Il·lustració del Negre de la Riba al moll del Rebaix, publicada a “Visions barcelonines, 1760-1860. Els barris de la Ciutat†de Francesc Curet i Lola Anglada, 1953.
Il·lustracions de la Font de Neptú i del Negre de la Riba al moll del Rebaix, publicades a “Visions barcelonines, 1760-1860. Els barris de la Ciutat†de Francesc Curet i Lola Anglada, 1953.
El mal anomenat Negre de la Riba era un mascaró de proa que, presumptament, representava un guerrer africà que adornava un vaixell construït al segle XVIII per comerciar entre Europa i Amèrica. Ja entrat el segle XIX, al desballestar-se l’embarcació, el mascaró va ser adquirit per un fabricant de botes de fusta i altres estris mariners, Francesc Bonjoch, que el va penjar com a reclam a la façana del seu establiment, al moll de la Riba, entre els anys 1860 i 1870, aproximadament.
Aquest moll, situat a la Barceloneta, també era conegut com «el Rebaix», perquè oferia dues andanes a diferents alçades que van esdevenir un passeig molt concorregut pel veïnat de la ciutat, que hi anava a distreure’s amb l’activitat portuà ria i a visitar els monuments d’aquesta avinguda del port, com la font de Neptú (actualment a la plaça de la Mercè) o el mateix Negre de la Riba. Segons cròniques de l’època, el mascaró també servia per espantar als nens i nenes que no feien bondat.
Amb la reforma del moll i la desaparició del Rebaix, pels volts del 1900, el mascaró va iniciar un periple per diversos barris de Barcelona fins que el 1934 els seus últims propietaris el van llegar al Museu MarÃtim. Allà fou exhibit amb èxit però durant la segona meitat del segle xx va anar caient en l’oblit, a excepció d’alguns llibres que el citaven com a element històric lligat al barri de la Barceloneta.
Localitzacions a Barcelona
del Negre de la Riba
Localitzacions a Barcelona
del Negre de la Riba
1. Moll de la Riba
Actual Moll de la Barceloneta
A mitjans del segle XVIII, el mascaró és col·locat a la façana de l’establiment que Francesc Bonjoch té al moll de la Riba.
2. Plaça de braus “El Torilâ€
Actual Plaça del Gas
Cap el 1900, amb la reforma del moll, és recol·locat a un magatzem de botes de la famÃlia Bonjoch, prop de la plaça de braus El Toril
3. Passeig del cementiri
Actual Avinguda d’Icà ria
Posteriorment, passa a un altre magatzem de botes, al passeig del cementiri del Poblenou
4. Ciutat d’en Nyoca
Actual districte de Sant MartÃ
És traslladat al barri de Sant MartÃ, a una zona coneguda com la Ciutat d’en Nyoca.
5. La Barceloneta
Entremig d’aquests trasllats, torna temporalment a la Barceloneta per a presidir un ball i l’escultor Josep Gamot li fa amb guix el braç i el peu que li faltaven.
6. Carrer de Castillejos, 8
El 1887 torna ser traslladat, ara a la fà brica de botes Bonjoch on li fan una capella per posar-lo dins (ja no té el braç de guix).
7. Passeig del cementiri
Actual Avinguda d’Icà ria
L’adquireix un comerciant de vins anomenat Pallarols i torna a un magatzem del passeig del cementiri del Poblenou.
8. Font d’en Fargues
El 1900 l’adquireix Josep Moragas, fabricant de maquinà ria, que l’instal·la a la casa que té al barri del Carmel amb una inscripció que diu “El renombrado Negre de la Ribaâ€.
9. Passatge del General Bassols
L’any 1920 és traslladat a un magatzem de Josep Moragas al passatge Cabrinetty (avui General Bassols).
10. Institut Nà utic de la Mediterrà nia
Actual Pla de Palau
L’any 1934, els germans Pla, hereus de Moragas, fan donació del mascaró al Museu MarÃtim (aleshores Institut Nà utic de la Mediterrà nia).
11. Museu MarÃtim de Barcelona
El 1937 el mascaró passa al nou Museu MarÃtim a les Drassanes Reials.
Localitzacions a Barcelona
del Negre de la Riba
Localitzacions a Barcelona
del Negre de la Riba
- Moll de la Riba
- Plaça de Braus ·»El Toril»
- Passeig del cementiri
- Ciutat d’en Nyoca
- La Barceloneta
- Carrer de Castillejos, 8
- Passeig del cementiri
- Font d’en Fargues
- Passatge del General Bassols
- Institut Nà utic de la Mediterrà nia
- Museu MarÃtim de Barcelona
Un personatge popular entre els adults i la canalla
Al segle XIX aquest mascaró de proa va ser un dels personatges més populars de la ciutat i apareixia sovint en publicacions de l’època. L’any 1866 Serafà Pitarra, en una paròdia de l’òpera francesa L’Africana, va glossar la cara desfigurada del Negre, comparant-lo amb el personatge de l’esclau Nelusco, que no aconseguia l’amor de Selika. També l’any 1871, la revista satÃrica La Campana de Grà cia proposava al rei Amadeu I que anés a veure el mascaró al moll de la Riba durant una visita a Barcelona.
A partir dels anys 1930, coincidint amb la donació de la peça al Museu MarÃtim, diaris i revistes publicaren reportatges d’aquesta figura i feren menció de la llegenda popular que el Negre s’enduia les criatures que no feien cas als adults.
Portada del llibret de L’Africana, de Serafà Pitarra, 1866
Detall llibret de L’Africana, de Serafà Pitarra, 1866
Llibret de L’Africana, de Serafà Pitarra, 1866
Llibret de L’Africana, de Serafà Pitarra, 1866
Al segle XIX aquest mascaró de proa va ser un dels personatges més populars de la ciutat i apareixia sovint en publicacions de l’època. L’any 1866 Serafà Pitarra, en una paròdia de l’òpera francesa L’Africana, va glossar la cara desfigurada del Negre, comparant-lo amb el personatge de l’esclau Nelusco, que no aconseguia l’amor de Selika. També l’any 1871, la revista satÃrica La Campana de Grà cia proposava al rei Amadeu I que anés a veure el mascaró al moll de la Riba durant una visita a Barcelona.
A partir dels anys 1930, coincidint amb la donació de la peça al Museu MarÃtim, diaris i revistes publicaren reportatges d’aquesta figura i feren menció de la llegenda popular que el Negre s’enduia les criatures que no feien cas als adults.
Llibret de L’Africana, de Serafà Pitarra, 1866
Portada de El DÃa Gráfico, número 5.500, del 23 de maig de 1934, Barcelona
Reportatge de la revista Crónica, del 16 de setembre de 1934, Madrid
Portada de El DÃa Gráfico, número 5.500, del 23 de maig de 1934, Barcelona
Portada de El DÃa Gráfico, número 5.500, del 23 de maig de 1934, Barcelona
Reportatge de la revista Crónica, del 16 de setembre de 1934, Madrid
Reportatge de la revista Crónica, del 16 de setembre de 1934, Madrid
Portada de El DÃa Gráfico, número 5.500, del 23 de maig de 1934, Barcelona
Portada de El DÃa Gráfico, número 5.500, del 23 de maig de 1934, Barcelona
Reportatge de la revista Crónica, del 16 de setembre de 1934, Madrid
Reportatge de la revista Crónica, del 16 de setembre de 1934, Madrid
La restauració i el retorn al barriÂ
L’any 1996 l’equip del Museu MarÃtim decidà restaurar la peça (molt malmesa) i va ser quan, analitzant la indumentà ria i el pentinat que duia, es descobrà que no representava un home africà sinó un indi iroquès del nord-est d’Amèrica. Avui el mascaró, restaurat i amb els colors originals, es pot veure al museu. Va ser també durant els anys noranta quan sorgà una iniciativa per fer un gegantó del Negre de la Riba que formés part de la imatgeria festiva de Ciutat Vella, però finalment no tirà endavant i l’any 2003, amb motiu del 250è aniversari de la fundació de la Barceloneta, Constructors de Fantasies —un taller artesà del barri—, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, va retornar la sinistra figura amb una còpia en fibra de vidre que, juntament amb més veïnat, van instal·lar a l’inici del carrer Andrea Dòria, darrere l’església de Sant Miquel del Port.
Mascaró en fibra de vidre penjat a la façana del carrer Andrea Doria
Mascaró en fibra de vidre penjat a la façana del carrer Andrea Doria.
Una visió decolonial
Bona part del temor que causava el Negre de la Riba era, sens dubte, degut al seu aspecte, ennegrit pel pas del temps. Aquest mascaró de proa desfigurat era (erròniament) associat a un home africà , és a dir, a una persona racialitzada que feia por per representar allò desconegut, amb connotacions negatives, un ésser salvatge i agressiu. En una de les restauracions que es van fer de la peça, per exemple, se li va afegir un braç alçat amb un ganivet a la mà , que no tenia res a veure amb la seva forma original.
Tradicionalment, a Europa la representació del negre africà ha estat plena de prejudicis que servien per justificar prà ctiques colonials. A mitjans del segle XIX, quan el mascaró va ser penjat a la façana d’un establiment del moll de la Riba, Barcelona era una de les ciutats més actives en el comerç triangular per mar entre Europa, Àfrica i Amèrica, que sovint estava vinculat amb el transport de persones esclavitzades. Les fortunes amassades a les colònies es van invertir en el desenvolupament econòmic i urbà de la ciutat, cosa que va donar enormes beneficis als empresaris.
El paper d’Europa en el colonialisme i l’esclavatge és un capÃtol incòmode de la nostra història, estretament lligat al racisme actual i a l’augment dels discursos d’odi. La manca de reconeixement i reparació d’aquest passat ha provocat que avui moltes persones que viuen a Barcelona demanin una revisió decolonial de l’espai públic, alhora que reclamen justÃcia per crims que encara es mantenen en silenci. El repte és poder abordar obertament el passat per construir una societat més fraternal en el present.
El mascaró amb el braç dret i un punyal afegits en una restauració inexacta.
Museu MarÃtim de Barcelona
El mascaró amb el braç dret i un punyal afegits en una restauració inexacta.
Museu MarÃtim de Barcelona
El mascaró amb el braç dret i un punyal afegits en una restauració inexacta. Museu MarÃtim de Barcelona
«Com que en lo moÌ€n hi ha meÌ€s mar que terra y‘l Negre de la Riba havia corregut tot lo mar, es natural que teniÌa la experiencia del que ha corregut meÌ€s de mitj moÌ€n. Ell coneixia aquells senyors y marquesos de quan feyan lo negoci de comprar y vendre negres. ¡QuaÌntas vegadas lo Negre de fusta, servint de proa haviÌa passat frech aÌ frech de algun barco ab carga- ment de carn y ossos! !QuaÌntas vegadas haviÌa vist en la coberta de algun d’aquells barcos la figura del negrero que despreÌ€s veya passejarse per la Riba ab barret de copa alta y rebent los saludos y adula- cioÌns dels que’l rodejavan! AixoÌ€ y’l contrabando no podiÌan menos de tenirlo esgarrifat».
L’Esquella de la Torratxa, número 464, del 3 de desembre de 1887
L’Esquella de la Torratxa, número 464, del 3 de desembre de 1887.
L’Esquella de la Torratxa, número 464, del 3 de desembre de 1887
«Com que en lo moÌ€n hi ha meÌ€s mar que terra y‘l Negre de la Riba havia corregut tot lo mar, es natural que teniÌa la experiencia del que ha corregut meÌ€s de mitj moÌ€n. Ell coneixia aquells senyors y marquesos de quan feyan lo negoci de comprar y vendre negres. ¡QuaÌntas vegadas lo Negre de fusta, servint de proa haviÌa passat frech aÌ frech de algun barco ab carga- ment de carn y ossos! !QuaÌntas vegadas haviÌa vist en la coberta de algun d’aquells barcos la figura del negrero que despreÌ€s veya passejarse per la Riba ab barret de copa alta y rebent los saludos y adula- cioÌns dels que’l rodejavan! AixoÌ€ y’l contrabando no podiÌan menos de tenirlo esgarrifat».
Historieta «El Negre de la Riba», de Jordi Pastor, publicada dins el còmic
Barcelona TM. La Ciudad Condal vista por 33 autores, Norma Editorial, 2011
Historieta «El Negre de la Riba», de Jordi Pastor, publicada dins el còmic Barcelona TM. La Ciudad Condal vista por 33 autores, Norma Editorial, 2011
La por, una eina educativa?
Llegendes com les del Negre de la Riba s’han considerat eines poderoses per encaminar els infants cap a l’obediència i la perpetuació de normes socials. Aquest tipus de narracions ens transporten a una època en què la por era entesa com un mitjà legÃtim per transmetre valors, però avui, tot i que aquestes històries han arribat fins al present com a part del nostre patrimoni cultural, se’n posa en dubte la validesa i es promouen narratives alternatives per a l’educació dels infants.
Actualment, la tendència a una criança respectuosa que prioritza l’empatia i les relacions de confiança ha provocat que certes històries i personatges hagin estat qüestionats i fins i tot se’ls hagi dotat de significats oposats als tradicionals, com les bruixes que esdevenen divertides, els llops que es fan amics de les cabretes o el dracs que fugen amb les princeses. El Negre de la Riba també ha seguit aquest camÃ, passant de ser una mena de papu que espantava els nens i nenes a un personatge estimat que participa en les cercaviles i festes de la Barceloneta.
Però aquesta transformació dels relats tradicionals, ens allunya de la saviesa de temps remots? La por pot ser una eina útil per preparar els infants per a la vida adulta? Les llegendes fosques poden provocar conseqüències negatives per al benestar emocional dels infants? O són simplement elements de ficció i fantasia que permeten desenvolupar la imaginació? Cadascú tindrà probablement una resposta diferent, en funció de la seva experiència com a infant i com a adult.
La por, una eina educativa?
Llegendes com les del Negre de la Riba s’han considerat eines poderoses per encaminar els infants cap a l’obediència i la perpetuació de normes socials. Aquest tipus de narracions ens transporten a una època en què la por era entesa com un mitjà legÃtim per transmetre valors, però avui, tot i que aquestes històries han arribat fins al present com a part del nostre patrimoni cultural, se’n posa en dubte la validesa i es promouen narratives alternatives per a l’educació dels infants.
Actualment, la tendència a una criança respectuosa que prioritza l’empatia i les relacions de confiança ha provocat que certes històries i personatges hagin estat qüestionats i fins i tot se’ls hagi dotat de significats oposats als tradicionals, com les bruixes que esdevenen divertides, els llops que es fan amics de les cabretes o el dracs que fugen amb les princeses. El Negre de la Riba també ha seguit aquest camÃ, passant de ser una mena de papu que espantava els nens i nenes a un personatge estimat que participa en les cercaviles i festes de la Barceloneta.
Però aquesta transformació dels relats tradicionals, ens allunya de la saviesa de temps remots? La por pot ser una eina útil per preparar els infants per a la vida adulta? Les llegendes fosques poden provocar conseqüències negatives per al benestar emocional dels infants? O són simplement elements de ficció i fantasia que permeten desenvolupar la imaginació? Cadascú tindrà probablement una resposta diferent, en funció de la seva experiència com a infant i com a adult.
Historieta «El Negre de la Riba», de Jordi Pastor, publicada dins el còmic Barcelona TM. La Ciudad Condal vista por 33 autores, Norma Editorial, 2011
Historieta «El Negre de la Riba», de Jordi Pastor, publicada dins el còmic
Barcelona TM. La Ciudad Condal vista por 33 autores, Norma Editorial, 2011
Historieta «El Negre de la Riba», de Jordi Pastor, publicada dins el còmic Barcelona TM. La Ciudad Condal vista por 33 autores, Norma Editorial, 2011
Mites i llegendes
Durant molts anys, a Catalunya s’han fet servir històries de personatges estereotipats que, tot i tenir noms o formes diferents —depenent de cada zona— recollien la tradició popular i tothom hi reconeixia els valors del bé i el mal. Algunes peces del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona ens parlen d’aquests mites relacionats amb la por.
Les bruixes
Tradicionalment representades com a dones velles que vivien al marge de la societat i, mitjançant encanteris, feien mal als altres. Les llegendes sobre aquestes dones advertien els infants sobre el perill de desobeir les normes. En una societat patriarcal i fortament religiosa, les dones eren el blanc perfecte per culpabilitzar-les de tots els mals, i en el passat moltes van morir acusades de bruixeria. Amb els anys, sembla que han anat perdent la capacitat d’atemorir i moltes bruixes han esdevingut personatges simpà tics o sÃmbol de dones sà vies i empoderades.
El dimoni
És un personatge lligat a la tradició cristiana que representa el mal i la temptació. En molts contes i llegendes era una figura temuda que, mitjançant enganys i promeses falses, allunyava la gent del “camà correcteâ€. Però a casa nostra sovint també ha acabat com un personatge ridiculitzat. Per exemple, a les representacions de titelles el dimoni és el personatge que juga males passades als altres però que acaba sent vençut i abatut a cops de bastó.
Mà scara de carnaval, cap de llop. Cartó emmotllat i pintat. Barcelona, mitjans del s. XX. Museu Etnològic i de Cultures del Món. Adquirida el 1960 a El Ingenio, Barcelona .
El llop
Tradicionalment retratat com un animal salvatge, astut i perillós, que calia abatre i allunyar dels ramats. El llop ha estat un sÃmbol del perill que representen la desobediència i la imprudència. Temut i admirat, és un animal que també trobem caricaturitzat, com en el cas d’aquesta mà scara de carnaval.
L’Home del sac
Aquest personatge el trobem en moltes cultures, sempre és descrit com un ésser temut i sinistre que segresta els infants desobedients. Se’ls endú dins del sac i mai més no tornen a ser vistos. L’amenaça de separar les criatures dels seus pares és especialment efectiva per atemorir-los, però també s’ha considerat que pot provocar efectes negatius, com l’ansietat o la desconfiança entre infants i adults.
Goig de l'Home del Sac, 1955, CRAI Biblioteca de Lletres (Universitat de Barcelona)
El carbó de Reis
«Si no et portes bé, et portaran carbó!» Segons la llegenda, els infants que es comporten malament durant l’any reben carbó en comptes de regals quan els Reis d’Orient passen per casa. Aquesta amenaça s’ha utilitzat sovint com a estratègia perquè la canalla entengui que les males accions tenen conseqüències. En els últims anys, però, se n’ha criticat l’ús pel fet que fa que els nens actuïn per por al cà stig i no per haver integrat els valors d’un comportament positiu.
Mites i Llegendes
Durant molts anys, a Catalunya s’han fet servir històries de personatges estereotipats que, tot i tenir noms o formes diferents —depenent de cada zona— recollien la tradició popular i tothom hi reconeixia els valors del bé i el mal. Algunes peces del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona ens parlen d’aquests mites relacionats amb la por.
Les bruixes
Tradicionalment representades com a dones velles que vivien al marge de la societat i, mitjançant encanteris, feien mal als altres. Les llegendes sobre aquestes dones advertien els infants sobre el perill de desobeir les normes. En una societat patriarcal i fortament religiosa, les dones eren el blanc perfecte per culpabilitzar-les de tots els mals, i en el passat moltes van morir acusades de bruixeria. Amb els anys, sembla que han anat perdent la capacitat d’atemorir i moltes bruixes han esdevingut personatges simpà tics o sÃmbol de dones sà vies i empoderades.
El dimoni
És un personatge lligat a la tradició cristiana que representa el mal i la temptació. En molts contes i llegendes era una figura temuda que, mitjançant enganys i promeses falses, allunyava la gent del “camà correcteâ€. Però a casa nostra sovint també ha acabat com un personatge ridiculitzat. Per exemple, a les representacions de titelles el dimoni és el personatge que juga males passades als altres però que acaba sent vençut i abatut a cops de bastó.
Mà scara de carnaval, cap de llop. Cartó emmotllat i pintat. Barcelona, mitjans del s. XX. Museu Etnològic i de Cultures del Món. Adquirida el 1960 a El Ingenio, Barcelona .
El llop
Tradicionalment retratat com un animal salvatge, astut i perillós, que calia abatre i allunyar dels ramats. El llop ha estat un sÃmbol del perill que representen la desobediència i la imprudència. Temut i admirat, és un animal que també trobem caricaturitzat, com en el cas d’aquesta mà scara de carnaval.
L’Home del sac
Aquest personatge el trobem en moltes cultures, sempre és descrit com un ésser temut i sinistre que segresta els infants desobedients. Se’ls endú dins del sac i mai més no tornen a ser vistos. L’amenaça de separar les criatures dels seus pares és especialment efectiva per atemorir-los, però també s’ha considerat que pot provocar efectes negatius, com l’ansietat o la desconfiança entre infants i adults.
Goig de l'Home del Sac, 1955, CRAI Biblioteca de Lletres (Universitat de Barcelona)
El carbó de Reis
«Si no et portes bé, et portaran carbó!» Segons la llegenda, els infants que es comporten malament durant l’any reben carbó en comptes de regals quan els Reis d’Orient passen per casa. Aquesta amenaça s’ha utilitzat sovint com a estratègia perquè la canalla entengui que les males accions tenen conseqüències. En els últims anys, però, se n’ha criticat l’ús pel fet que fa que els nens actuïn per por al cà stig i no per haver integrat els valors d’un comportament positiu.
Taules de debat intercultural
Aquesta exposició va propiciar dues taules de debat amb la participació del veïnat, entitats de la societat civil i professionals dels à mbits de la cultura i la inclusió social. L’objectiu d’aquests debats era reflexionar sobre com els equipaments culturals i les entitats representen la diversitat cultural en les seves exposicions i activitats, prenent com a exemple la figura del mal anomenat Negre de la Riba.
Resum i recomanacions
Les taules, celebrades el febrer de 2025, van permetre recollir impressions, sentiments i punts de vista sobre aquest mascaró de proa entre persones de diversos orÃgens culturals. Les idees sorgides en aquestes converses han donat lloc a un material valuós per comprendre el paper que aquesta figura té actualment al barri de la Barceloneta i a la ciutat de Barcelona. A més, les conclusions extretes ofereixen recomanacions per als equipaments culturals que abordin el passat de l’esclavisme i el colonialisme i els seus vincles amb la realitat actual en les seves exposicions i activitats.
Descarregueu-vos el document PDF amb el resum de les dues taules debat i les recomanacions per a entitats i equipaments culturals
CRÈDITS
Comissariat:
Oriol López i Badell
Documentació i textos:
Núria Morell Cortés i Oriol López Badell
Assessorament:
David Garcia Llorca
Equip CB1761:
Jesús Floro, Cristina Cazorla, Miquel Pauner, Laura Molinos i Ricard Navarro
Equip MUEC:
Carles Vicente, Núria Morell, Jacob Casquete
Disseny expositiu:
Èlia Clemente Vinzia
Disseny grà fic:
Albert MartÃn i Oriol
Producció i muntatge:
EGM i Interoad
Correcció de textos:
Vicenç Benéitez
Documentació d’arxiu:
CRAI Biblioteca de Lletres UB, Arxiu del Museu MarÃtim de Barcelona, Biblioteca Virtual de Premsa Històrica del Ministeri de Cultura espanyol, Hemeroteca Digital Biblioteca Nacional d’Espanya
Agraïments:
Jordi Pastor, M.Dolors Jurado, Josep M. Turiel, Oscar Pérez Casanova, Esther Zamora Caparrós, Jonathan GarcÃa Català , Jaime González Moscoso, Colla de Diables i Diablesses de la Barceloneta, Anna Tantull, Roberto López, Associació Cultural Palo Q’SeA i Col·lectiu Planeta Barceloneta
Format web de l’exposició:
Carles Mestre
El mascaró, restaurat l’any 1996, actualment és exposat al Museu MarÃtim de Barcelona.
Foto cortesia del Museu MarÃtim de Barcelona
El mascaró, restaurat l’any 1996, actualment és exposat al Museu MarÃtim de Barcelona.
Foto cortesia del Museu MarÃtim de Barcelona
El mascaró, restaurat l’any 1996, actualment és exposat al Museu MarÃtim de Barcelona.
Foto cortesia del Museu MarÃtim de Barcelona
El mascaró, restaurat l’any 1996, actualment és exposat al Museu MarÃtim de Barcelona.
Foto cortesia del Museu MarÃtim de Barcelona
CRÈDITS
Comissariat: Oriol López i Badell
Documentació i textos: Núria Morell Cortés i Oriol López Badell
Assessorament: David Garcia Llorca
Equip CB1761: Jesús Floro, Cristina Cazorla, Miquel Pauner, Laura Molinos i Ricard Navarro
Equip MUEC: Carles Vicente, Núria Morell, Jacob Casquete
Disseny expositiu: Èlia Clemente Vinzia
Disseny grà fic: Albert MartÃn i Oriol
Producció i muntatge: EGM i Interoad
Correcció de textos: Vicenç Benéitez
Documentació d’arxiu: CRAI Biblioteca de Lletres UB, Arxiu del Museu MarÃtim de Barcelona, Biblioteca Virtual de Premsa Històrica del Ministeri de Cultura espanyol, Hemeroteca Digital Biblioteca Nacional d’Espanya
Agraïments: Jordi Pastor, M.Dolors Jurado, Josep M. Turiel, Oscar Pérez Casanova, Esther Zamora Caparrós, Jonathan GarcÃa Català , Jaime González Moscoso, Colla de Diables i Diablesses de la Barceloneta, Anna Tantull, Roberto López, Associació Cultural Palo Q’SeA i Col·lectiu Planeta Barceloneta
Format web de l’exposició: Carles Mestre
