Aquest encreuament entre dues de les principals vies de Barcelona va ser testimoni d’importants fets de la història contemporània local, convertint-se així en un espai de memòria cabdal de la ciutat. El 24 de juliol del 1936, pocs dies després de l’esclat de la Guerra Civil, milers de persones s’hi van aplegar per acomiadar les columnes de milicians que anaven a lluitar al front. Dos anys més tard, el 28 d’octubre del 1938, la ciutadania retia homenatge i acomiadava al mateix punt els brigadistes internacionals que havien defensat la República i que deixaven el país mesos abans de la fi del conflicte.

El mes de juliol del 1936, aquesta cruïlla va ser testimoni de la marxa dels voluntaris cap al front de guerra. Es va fer una convocatòria des del sindicat CNT-FAI perquè el màxim nombre d’homes es presentés al passeig de Gràcia amb Diagonal, a tocar del Cinc d’Oros, per formar part de les milícies que havien d’anar a lluitar al front d’Aragó. L’afluència de gent va ser massiva, tant de milicians com de públic que anava a acomiadar-los. Algunes petites columnes van sortir de la ciutat els dies 22 i 23 de juliol, però les grans columnes ho farien a partir del dia 24. Es van formar dues grans columnes, la Durruti -formada per uns 2.500 voluntaris- i la Columna Ortiz -amb uns 800 milicians-. L’origen d’aquestes columnes el trobem el 21 de juliol, quan es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA) amb l’objectiu d’organitzar les seves pròpies milícies, ja que una gran part de l’exèrcit havia donat suport a l’alçament militar en contra de la República.

Dos anys més tard, arran del compromís del cap del Govern de la República, Juan Negrín, amb la Societat de Nacions de retirar els ciutadans estrangers que combatien amb l’exèrcit popular, i amb l’esperança que els aliats internacionals de Franco fessin el mateix, el 28 d’octubre del 1938, aquesta mateixa cruïlla presenciava un altre fet destacat. Els barcelonins i barcelonines acomiadaven multitudinàriament i retien homenatge a les unitats militars creades a l’inici de la Guerra Civil i que van rebre el nom de Brigades Internacionals, formades per voluntaris estrangers de fins a 54 països. Segons les fonts, la xifra de voluntaris més consensuada és de prop de 60.000, dels quals 10.000 van ser morts en combat.

Durant aquella jornada es van veure diferents pancartes d’agraïment i banderes mentre l’aviació republicana sobrevolava la zona llençant octavetes amb paraules d’agraïment als brigadistes per la tasca realitzada. Al voltant de 300.000 persones van assistir a la desfilada per homenatjar els soldats, mentre sonava «La Internacional» i l’Himne de «Riego», i amb la presència de tots els representants institucionals. Avui, al districte d’Horta-Guinardó hi ha un monument en memòria de les Brigades Internacionals.

El Palau Robert, edifici d’estil neoclàssic i edificat el 1903, va ser, durant la Guerra Civil, la seu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment, amb l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, l’edifici fou requisat i es convertí en la Jefatura de los Servicios de Ocupación, centre d’operacions de la repressió franquista.

El 26 de gener del 1939, l’exèrcit sollevat entrava a Barcelona i Franco sotmetia la ciutat a un règim especial d’ocupació. L’objectiu era organitzar la repressió contra els anomenats «rojos-separatistas» i establir l’ordre entre els vencedors per evitar pugnes internes. El general Eliseo Álvarez Arenas ocupà el càrrec de cap dels Serveis d’Ocupació, sota els quals quedaven subordinats el Govern Civil, el Govern Militar i l’Ajuntament de Barcelona, situant-se jeràrquicament per sobre de tots els serveis com ara la sanitat, la premsa, la propaganda i fins i tot la banca.

Amb el règim especial d’ocupació, Barcelona quedà sota l’estat de guerra i les noves autoritats van exercir un autèntic control sobre qualsevol activitat: es requisaren tot tipus de materials (sobretot vehicles i aliments), s’impulsà la depuració de més de 15.800 funcionaris del Govern català, s’aplicà la censura als diaris de la ciutat, es canviaren els noms de carrers i es retiraren les escultures amb un significat polític o catalanista, etc.

El règim especial d’ocupació, finalitzà formalment l’1 d’agost del 1939, quan ja havia pres possessió el nou ajuntament de la ciutat amb Miquel Mateu i Pla com a alcalde; s’havia instaurat la Diputació Provincial de Barcelona i s’havia creat la Capitania General de la IV Regió Militar corresponent a l’àrea de Catalunya.

A partir del mes d’octubre del 1937, el Govern basc, a causa de la caiguda del seu territori en mans dels franquistes, es va instal·lar en aquest edifici del passeig de Gràcia de Barcelona. Des d’aquí va fer una tasca important per organitzar l’acolliment de refugiats bascos que arribaren a Catalunya durant el transcurs de la Guerra Civil.

Pocs mesos després de l’inici de la Guerra Civil, el novembre del 1936, es va instal·lar una delegació del Govern basc a Barcelona, primer al carrer de València i dos mesos després, en aquest mateix edifici del passeig de Gràcia. Des de l’inici de la guerra, a Catalunya havien arribat refugiats bascos, però l’exili més multitudinari s’inicià el 23 d’agost del 1937, quan es va donar per finalitzada la campanya franquista a la zona central del nord de la Península.

En aquest context, el mes d’octubre del 1937 es va aprovar el trasllat del Govern basc en ple, presidit per José Antonio Aguirre, que arribà a la capital catalana el mes següent. Des del seu nou emplaçament, el Govern basc va potenciar diversos departaments, entre ells el d’Assistència Social, a través del qual s’establiren espais per allotjar els refugiats bascos a Catalunya, s’obriren hospitals per atendre’ls i es gestionà el repartiment d’aliments entre aquests. Des del departament de Treball van administrar diversos tallers, sobretot dedicats a la indústria de guerra i regentats majoritàriament per dones. També es va promocionar la cultura basca amb revistes i publicacions pròpies. Fins i tot s’establí una capella al Palau Maldà del carrer del Pi perquè els bascos, molt devots de la fe catòlica, puguessin celebrar missa en una Barcelona on la religió havia quedat marginada de la vida pública.

Amb l’ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes, el president Aguirre va creuar la frontera francesa juntament amb el president de Catalunya, Lluís Companys, el 5 de febrer del 1939. A partir d’aquest moment continuaria la supervivència del Govern basc des de l’exili.

LÂ’’any 1973, el bar Funicular i el vestíbul de lÂ’’edifici del carrer de Girona 70 van ser lÂ’’escenari de l’Â’enfrontament entre policies i militants del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), amb el resultat dÂ’’un policia mort. Salvador Puig Antich, membre de la banda revolucionària, fou detingut i acabà condemnat a mort.

El Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) era un grup revolucionari creat el 1972, basant-se en els ideals anarquistes i marxistes, com a oposició al règim franquista. Defensava l’ús de la violència i realitzava atracaments a bancs per finançar el seu aparell de propaganda i comprar armes. Les accions del grup van tenir èxit fins que la policia va identificar, després d’un tiroteig en l’atracament a un banc, la matrícula del vehicle amb que van fugir del lloc dels fets els membres de la banda.

El setge al voltant del MIL va començar a estrènyer-se a partir d’aquest moment. La policia va detenir Santi Soler quan era a punt de fugir a França. El jove, sota amenaces i tortures, va confessar que l’endemà tenia una cita amb companys de la banda al bar Funicular. Al dia següent, 25 de setembre del 1973, Santi Soler, assegut a la barra del bar i rodejat de policies de paisà, havia de rebre Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. A la mateixa porta del bar, la policia es va llençar sobre els anarquistes quan es disposaven a entrar-hi. Xavier Garriga no va oposar resistència, però Puig Antich s’hi va enfrontar. La policia, per evitar un escàndol, els va dur fins a la porteria d’un edifici proper, al carrer de Girona número 70, on hi va haver una baralla i un tiroteig que va provocar la mort de l’inspector Francisco Anguas.

Puig Antich, malferit, fou detingut i traslladat a la presó Model. Se li va aplicar un Consell de Guerra amb una instrucció plena d’irregularitats, com les diferents versions del nombre de casquets de bales trobats al portal; l’afirmació, per part de la policia, que durant la baralla només es va disparar la pistola de Puig; i per finalitzar, l’autòpsia de l’inspector Anguas es va realitzar a la comissaria de la Via Laietana impedint saber si veritablement la bala que l’havia mort havia sortit de la pistola de Puig Antich. El Consell de Guerra, malgrat totes les gestions del seu advocat i la campanya cívica que hi va haver per evitar la condemna més dura possible, va determinar la mort per garrot vil de Puig Antich el 2 de març del 1974.

L’Onze de Setembre de 1977 es va celebrar la manifestació més multitudinària que mai havia tingut lloc a Catalunya. Els manifestants es van dirigir fins als peus d’aquest monument en homenatge a Rafael Casanova, 38 anys després de ser retirat per les autoritats franquistes.

L’estàtua de Rafael de Casanova, heroi de la defensa de Barcelona durant el setge borbònic del 1714, és obra de Rossend Nobas, que la va esculpir en motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. Originalment, l’escultura estava situada a l’actual passeig de Lluís Companys, que era la principal via d’entrada al recinte de l’Exposició al parc de la Ciutadella, i no fou traslladada fins al 1914 a l’emplaçament actual, on es creu que Casanova va caure ferit. L’estàtua va esdevenir a partir del 1897 lloc de reunió dels ciutadans que cada 11 de setembre -data de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques- volien fer evident el seu sentiment nacionalista català amb una ofrena floral.

A la fi de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), les autoritats franquistes que havien ocupat la ciutat van retirar l’estàtua el 12 d’abril del 1939 per recloure-la en un magatzem. Malgrat que el nou règim va prohibir qualsevol manifestació catalanista al lloc del monument, les ofrenes florals i l’exhibició de senyeres van continuar presents cada 11 de setembre durant tota la dictadura, no sense fortes represàlies. Anys més tard, amb la mort del dictador el 1975 i l’inici de la transició democràtica, la societat i els partits polítics reclamaren la recuperació dels símbols de la cultura catalana i al desembre del 1976 es va donar llum verda a la recuperació dels monuments retirats durant la dictadura. El 27 de maig del 1977 es col·locava l’estàtua de Rafael Casanova al seu pedestal.

Aquell 11 de setembre del 1977 tingué lloc la manifestació més multitudinària que mai s’havia viscut a Catalunya al llarg del passeig de Gràcia. Es parlà d’un milió de persones, tot i que la valoració més acurada aposta per una xifra de 750.000 assistents. La capçalera de la manifestació, formada per representants de les forces polítiques del país, va arribar fins al monument on es van dipositar diverses ofrenes florals. Malgrat que va ser de caràcter pacífic, la manifestació va acabar amb la mort del jove Carlos Gustavo Frecher per l’impacte al cap d’una bala de goma disparada per la policia, un cos que durant la Transició actuà violentament contra els manifestants que reclamaven les llibertats pròpies d’una democràcia.

El 1980, després de les primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya, l’Onze de Setembre fou declarat Diada Nacional de Catalunya.

Després de l’alçament militar contra la República el 19 de juliol del 1936, a Barcelona s’imposà un nou orde revolucionari que suposà, entre d’altres coses, la incautació d’edificis com el de l’hotel Ritz (avui Palace Hotel) que va ser reconvertit en menjador popular i en hospital de guerra.

L’edifici de l’hotel Ritz, un dels establiments de luxe més emblemàtics de Barcelona, va ser projectat per l’arquitecte Eduard Ferrés i construït el 1919. L’estiu del 1936, amb la victòria de l’antifeixisme sobre l’alçament militar a Barcelona, sorgí espontàniament un moviment revolucionari que provocà un canvi en les relacions de propietat. Les organitzacions polítiques i sindicals, la intervenció de les quals havia estat decisiva per poder vèncer l’alçament militar, van confiscar diversos edificis, civils i religiosos, que van experimentar una reconversió dels seus usos. Aquestes entitats van instal·lar les seves seus en locals cèntrics i espaiosos, i van adaptar edificis i establiments privats, molts d’ells emblemàtics per les classes benestants, per acollir serveis destinats a la comunitat.

Un exemple el trobem en l’hotel Ritz (avui Palace Hotel) que, sota la gestió dels sindicats Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Unió General de Treballadors (UGT), es va convertir en un menjador popular, anomenat Gastronòmic nº 1, i en un hospital de guerra. Com a menjador popular, distribuïa àpats gratuïtament entre la població encara que, degut a la massiva afluència de gent, les racions eren minses. Com a hospital, va atendre principalment persones ferides a causa dels bombardeigs aeris que va patir la ciutat i també alguns combatents ferits al front. L’any 1938, però, el Ritz va recuperar la seva funció original i va allotjar, entre d’altres, molts dels mandataris del Govern de la República instal·lats a Barcelona.

«Encaix» és el nom que rep el monument a les víctimes dels bombardeigs de la Guerra Civil, aixecat en el mateix emplaçament on el 17 de març del 1938 una bomba va impactar en un camió carregat de material explosiu causant un elevat nombre de morts i convertint-se així en un dels atacs aeris més greus que va patir la ciutat.

Dels 194 bombardeigs que patí la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil espanyola, els dels dies 16, 17 i 18 de març del 1938 van ser els més intensos i els que van causar més danys. L’atac va ser ordenat directament pel dictador italià Benito Mussolini, qui, amb la seva aviació, va donar suport a Franco al llarg de tota la guerra. L’objectiu era causar el màxim grau de morts i destrucció possibles i atemorir i desmoralitzar la població a la rereguarda.

El 17 de març del 1938, a la cruïlla del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, lloc on trobem el monument «Encaix», una bomba va impactar sobre un camió que transportava prop de quatre tones de material explosiu (trilita). L’explosió de l’impacte va ser d’unes dimensions inusitades causant una gran destrucció i la mort dels 23 soldats i del capità que viatjaven dins del camió i la d’altres persones que es trobaven als voltants, així com greus destrosses als edificis adjacents. Al dia següent, diaris d’arreu del món van publicar la notícia i especulaven amb la idea que fos una nova bomba amb un gran poder de destrucció la que havia provocat la gran explosió i l’enorme columna de fum.

Dies després, el 26 de març, la Generalitat de Catalunya va fer públiques les dades de víctimes d’aquells 3 dies d’atacs consecutius: un total de 875 morts i més de 1.500 ferits. També es van comptabilitzar 48 edificis totalment destruïts i 75 de parcialment afectats. Els bombers van efectuar 69 sortides i, durant les setmanes següents, van continuar treballant de manera constant per desenrunar els carrers de la ciutat.

El 29 d’abril del 2003 es va inaugurar, en aquest lloc emblemàtic davant del teatre i cinema Coliseum, el monument a les víctimes dels bombardeigs de la Guerra Civil, obra de Margarita Andreu. L’estructura, de 10 metres d’alçada, és d’acer inoxidable i està formada per quatre barres rectes i quatre d’inclinades que recorden un edifici que cau desequilibrat per les bombes, alhora que simbolitza també una societat desencaixada per la guerra. L’autora, però, vol donar una idea d’esperança que tot allò que es trenca, amb el temps, es torna a unir. Un dels impulsors del monument, l’historiador Josep Benet, en defensava la seva construcció des del 1988, la seva intenció era gravar-hi les paraules de Winston Churchill, qui durant els atacs de l’aviació nazi sobre la Gran Bretanya va dir: «No vull subvalorar la severitat del càstig que cau sobre vosaltres, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona».

Aquesta plaça, un dels centres neuràlgics del centre urbà, ha estat escenari de diversos episodis històrics al llarg del segle XX. El juliol del 1936, quan es produí l’aixecament militar en contra del govern republicà, hi tingueren lloc durs enfrontaments entre els soldats sollevats i les forces lleials a la República. Posteriorment, durant la dictadura franquista, la plaça fou testimoni de manifestacions en contra del règim, com les del 1951 i el 1957 en protesta per l’augment del bitllet de tramvia. D’altra banda, l’edifici de la Universitat de Barcelona va viure diferents actes en contra del règim franquista protagonitzats pel combatiu moviment estudiantil sorgit a mitjans de la dècada del 1950.

El 19 de juliol del 1936, un esquadró de cavalleria provinent de la caserna del carrer de Tarragona va ocupar la plaça de la Universitat sense resistència. Allà havia d’enllaçar amb un regiment d’infanteria de la caserna del Bruc de Pedralbes, que tenia per objectiu arribar a la plaça de Catalunya. Aviat s’iniciaren els enfrontaments armats entre els militars rebels i les forces republicanes. Per sufocar la revolta calia recuperar tant la plaça de Catalunya com la plaça de la Universitat i les forces governamentals van optar per aïllar ambdós emplaçaments, a fi que els facciosos no rebessin reforços. A primera hora de la tarda, una unitat de la Guàrdia Civil, que s’havia mantingut fidel a la República, va entrar a la plaça pel carrer d’Aribau i, després d’una hora de converses, va aconseguir que els militars es rendissin. L’alçament militar fou sufocat a Barcelona i a d’altres ciutats de tot l’Estat, donant peu a l’inici de la Guerra Civil espanyola.

Anys més tard, durant la dictadura del general Franco, aquest punt de la ciutat va ser escenari de protestes ciutadanes en contra del règim, moltes d’elles encapçalades per estudiants de la Universitat de Barcelona, que té la seva seu principal a la plaça. La instauració de la dictadura franquista va representar un període de gran repressió a l’àmbit universitari amb la depuració del professorat, l’eliminació de l’autonomia universitària i el genocidi cap a la cultura i la llengua catalanes a la vida acadèmica. Per donar resposta a aquesta repressió, el 9 de febrer del 1946 la secció universitària del Front Nacional de Catalunya -–organització armada antifranquista- va col·locar un artefacte explosiu a la capella de l’edifici de la universitat coincidint amb l’acte per commemorar els estudiants franquistes morts durant la Guerra Civil. L’acció va continuar dies després amb la col·locació de cartutxos de dinamita als locals del Sindicato Español Universitario (SEU) que hi havia al mateix edifici. Com a represàlia, diversos estudiants considerats catalanistes foren interrogats i maltractats sense proves de la culpabilitat.

L’any 1951, els estudiants universitaris encapçalaren les multitudinàries manifestacions en contra de l’augment del preu del bitllet de tramvia, que s’apujà un 40% a Barcelona mentre que a Madrid no va ser modificat. En una època de carestia i baixos salaris, es féu una crida a la ciutadania per fer boicot al tramvia. El 25 de febrer es van produir enfrontaments entre la policia i els estudiants a la plaça de la Universitat així com en d’altres centres universitaris com la facultat de Medicina i l’Escola Industrial. Després de diversos dies consecutius de boicot, les autoritats abaixaren el preu del bitllet i la ciutadania veié com el règim claudicava davant de la seva pressió per primer cop.

El mes de gener del 1957, un nou boicot contra els tramvies, per la mateixa raó que l’any 1951, provocà greus aldarulls a la plaça que acabaren amb l’ocupació de l’edifici de la universitat per part d’estudiants que cremaren els retrats de Franco i de José Antonio, i feren crits contra el règim. La policia va entrar a l’edifici a cavall per desallotjar-lo. Aquesta vegada, la participació d’estudiants a les protestes fou encara més intensa, obrint una nova etapa en el moviment estudiantil, molt reforçat a partir del 1955 constituint-se com un dels sectors organitzats més combatents de l’antifranquisme.

Ja a la dècada del 1960, l’augment d’estudiants provocà que l’oposició antifranquista s’eixamplés dins la universitat, establint complicitats amb la part més catalanista de l’Església i amb altres sectors de la societat: intel·lectuals, moviment veïnal, etc. Aquesta nova onada antifranquista universitària culminà amb la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) l’any 1966 al convent dels Caputxins de Sarrià. Durant els anys següents el moviment estudiantil esdevindria una de les principals preocupacions del règim, el qual endurí la repressió contra la militància dels universitaris.

La Model és un dels espais més emblemàtics de la repressió franquista a Barcelona. Fou utilitzada des de l’endemà mateix de l’ocupació de la ciutat per les tropes feixistes i va esdevenir un símbol com a centre de detenció dels qui havien defensat la legitimitat de la República i d’aquelles persones i moviments que s’oposaren al nou règim.

Inaugurada el mes de juny del 1904, la Presó Cel·lular de Barcelona fou concebuda com un model a seguir dins el sistema penitenciari espanyol. D’estil racionalista, compta amb un sistema cel·lular i radial per garantir el control visual de totes les galeries des de la torre de vigilància situada al centre. Durant la Guerra Civil (1936-1939) s’hi van tancar militars implicats en el cop d’Estat, feixistes i persones d’ideologia dretana. Després dels Fets de Maig del 1937 també s’hi van recloure militants de la CNT, la FAI i el POUM.

Quan el 26 de gener del 1939 les tropes franquistes entraren a Barcelona, s’instaurà una autèntica maquinària repressiva. Els qui eren acusats de «desafectes» al nou règim havien de demostrar el contrari mitjançant avals i comparèixer davant d’un tribunal. En els mesos posteriors a l’ocupació, milers de persones van ser tancades a la Model, que patí una gran massificació: si havia estat concebuda per acollir 800 reclusos, va arribar a comptar amb més de 15.000 presos alhora. Als anys 40 va començar a disminuir la població reclusa i, durant la dècada dels anys 1950 i els primers dels 1960, la majoria de presos eren «comuns» degut a l’aplicació de la dura llei de «Vagos y maleantes» que va afectar sobretot a les masses marginals del voltant de les ciutats que creixien caòticament. Aquests compartien l’espai amb els presos polítics (sindicalistes, nacionalistes catalans i polítics a la clandestinitat) que hi feien estades curtes -de 15 dies a 4 mesos- esperant ser jutjats i, en cas de rebre una condemna llarga, eren traslladats a altres presons, normalment fora de Catalunya.

Als anys 70, els presos polítics tornaren a augmentar dins la Model, ja que a les acaballes del franquisme els moviments prodemocràtics es van organitzar fortament per dur a terme la seva lluita arreu (fàbriques, universitats, associacions de veïns, etc.) mentre que el règim, lluny d’acceptar-ne l’agonia, prenia mesures de forta repressió. Entre els fets més significatius d’aquest període podem esmentar la detenció dels 113 membres de l’Assemblea de Catalunya l’octubre del 1973 a la veïna església de Sta. Maria Mitjancera o l’execució de Salvador Puig Antich -membre de la banda revolucionària Movimiento Ibérico de Liberación- a la mateixa presó el 2 de març del 1974. La condemna de Puig Antich, acusat de la mort d’un policia, provocà una gran campanya de protesta de l’oposició antifranquista. Durant aquests anys es crearen les Comissions de Solidaritat, una xarxa solidària en favor dels presos polítics per tal de mitigar les males condicions de vida dins el penal i per continuar vinculats al món exterior.

Ja durant la transició democràtica, els carrers que delimiten la Model van ser l’escenari on el sacerdot pacifista Lluís Maria Xirinachs va reivindicar l’amnistia general per a tots els presos polítics, fins que aquesta fou promulgada el 14 d’octubre del 1977.

En els últims anys, diverses associacions d’expresos i memorialistes han reivindicat que, quan es buidi la presó, es creï a la Model un memorial sobre la repressió franquista i la lluita per les llibertats.

El mes d’octubre del 1973, uns 150 membres de l’Assemblea de Catalunya es van trobar a l’església de Santa Maria Mitjancera per dur a terme una reunió clandestina. La policia va irrompre en la concentració i va detenir-ne 113 participants

A les 9 del matí dels 28 d’octubre del 1973, aproximadament 150 membres de la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya -organització que unia diferents forces antifranquistes- van entrar a l’església Santa Maria Mitjancera, on s’hi havia de fer una reunió clandestina. Aquest tipus d’actes sovint es duien a terme en centres de culte, ja que alguns sectors eclesiàstics catalans s’identificaren amb la causa antifranquista. Per altra banda, l’any 1953 el règim franquista havia acceptat un concordat del Vaticà que prohibia a la policia intervenir en un espai de culte. Aquesta norma, però, quedava anul·lada si la policia rebia el permís del governador civil per entrar a l’església.

Malgrat les mesures preses per mantenir la reunió en secret, quan feia dues hores que havia començat, la policia va encerclar l’edifici i, amb el corresponent permís, va irrompre a l’església detenint la major part dels assistents, tot i que enmig de la confusió alguns van aconseguir fugir. En total van ser 113 els membres de l’Assemblea detinguts i traslladats a la comissaria de la Via Laietana. Allí van ser objecte d’interrogatoris interminables i d’abusos físics i verbals. Tots van ser enviats a la presó, els homes a la Model i les dones a la Trinitat. Aleshores s’inicià una campanya de solidaritat amb els detinguts i es van repartir fulls volants per tota la ciutat. A la presó, els membres de la comissió van rebre contínues mostres de suport de Catalunya, la resta d’Espanya i l’estranger. La repressió del règim va augmentar el suport a l’Assemblea de Catalunya, que esdevingué el principal referent de l’oposició fins a les eleccions del 1977.

La plaça de Catalunya va ser l’escenari de diversos fets destacats durant la Guerra Civil. El 19 de juliol del 1936, els militars sollevats que sortiren de les casernes de Barcelona van ser aturats aquí per les forces fidels a la República. Mesos més tard, el 3 de maig del 1937, l’intent d’ocupació de l’edifici de la Telefónica per part de les forces d’ordre de la Generalitat, va derivar en enfrontaments armats; aquest episodi és conegut com els Fets de Maig. En les dècades subsegüents, la plaça, com a epicentre de la ciutat, va ser escenari de diverses manifestacions i actes públics: des de mostres d’adhesió al règim franquista fins a manifestacions en demanda de llibertats a les darreries del franquisme i durant la Transició.

El 19 de juliol del 1936, les tropes militars rebels van sortir de les casernes per prendre el control de la ciutat. Sota les ordres del comandant López-Amor van arribar a la plaça de Catalunya a les vuit del matí, on va haver-hi un fort enfrontament amb els guàrdies d’assalt republicans, que van haver de retirar-se. Els sollevats van atacar l’edifici de la Telefónica -situat a la cantonada de la plaça amb el Portal de l’Àngel- on la secció del tinent Perales de la Guàrdia d’Assalt va resistir a les plantes superiors fins al final dels combats. A les nou del matí, els militars tenien controlats tots els edificis de la plaça, però a les dues de la tarda la situació va canviar. La Guàrdia Civil, que es mantingué fidel a la República, va contraatacar donant suport a les forces d’assalt que ja havien aconseguit ocupar posicions infiltrant-se pels túnels del metro on van atrapar López-Amor. L’assalt als diversos espais controlats pels feixistes es va realitzar amb l’ajuda de voluntaris civils. Les peces d’artilleria capturades van ser de gran ajuda, i es va recuperar el control del Casino Militar, l’edifici de la Telefónica i l’Hotel Colón. A les quatre de la tarda els enfrontaments havien finalitzat en aquest punt de la ciutat. La plaça presentava un paisatge desolador, coberta de cadàvers de soldats, de guàrdies i de ciutadans anònims, així com un gran nombre de cavalls morts.

Un altre fet destacable succeí a la plaça el 3 de maig del 1937, durant els anomenats Fets de Maig, quan es van enfrontar entre si les diferents forces antifeixistes de Catalunya. D’una banda les forces d’ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC, l’UGT i Estat Català; de l’altra, militants de la CNT-FAI i del POUM. El conseller de governació de la Generalitat, Artemi Aiguader, va ordenar l’ocupació de l’edifici de la Telefónica per fer fora els anarcosindicalistes de la CNT-FAI que tenien el monopoli de les comunicacions telefòniques. Hi va haver una forta resistència armada, però a les tres de la tarda, 200 guàrdies d’assalt van ocupar la primera planta de l’edifici, mentre que la CNT-FAI feia una crida a tots els seus militants per defensar-lo i per iniciar una vaga general. La lluita als carrers va ser intensa per tota la ciutat, especialment els dies 4 i 5. El dia 6 de maig, el govern central de la República va enviar 5.000 guàrdies d’assalt a Barcelona per pacificar la situació. Es va arribar a un acord pel qual la CNT-FAI deixaria l’edifici de la Telefónica i després ho faria la Guàrdia d’Assalt, però quan els anarcosindicalistes van complir el pacte, les forces de la Generalitat i la UGT van aprofitar per ocupar l’edifici. A la nit es va arribar a un acord definitiu entre els anarquistes i el Govern per tal de deixar les armes. Es calcula que hi va haver entre 280 i 500 morts, i més de mil ferits.

Avui a la plaça hi ha un monument a Francesc Macià, obra de Josep Maria Subirachs, inaugurat l’any 1991 i sufragat en part per una col·lecta popular feta pel diari Avui que des del 1977 n’impulsà la idea. Macià, que el 14 d’abril del 1931 proclamà des del balcó de la Generalitat «la República Catalana dins d’una federació de repúbliques ibèriques», fou el primer president de la Generalitat de Catalunya recuperada amb l’arribada de la Segona República. Morí el dia de Nadal del 1933 i el seu enterrament va provocar una extraordinària manifestació de dol per part del ciutadans que van acompanyar el fèretre en un llarg seguici pel centre de la ciutat fins al cementiri de Montjuïc.

Durant la transició a la democràcia, organitzacions d’ultradreta van dur a terme una sèrie d’atemptats terroristes. Un d’aquests atacs va produir-se el 20 de setembre del 1977 a l’edifici de la revista satírica El Papus, que es trobava en aquest edifici de la confluència del carrer de Tallers amb la plaça de Castella, provocant un mort i tretze ferits.

La revista El Papus, amb el subtítol «Revista satírica y neurasténica», va sortir a la llum el 20 d’octubre del 1973 i es publicà fins a l’any 1986. Es caracteritzava per fer sàtira d’aspectes polítics i socials de plena actualitat.

El 20 de setembre del 1977, a la seu del segell Amaika -que editava les revistes El Papus, El Cuervo i Party- es va rebre una maleta bomba que no explotà al despatx del director que n’era el destinatari, sinó a la mateixa recepció, causant la mort del conserge de l’edifici, Juan Peñalver, i provocant ferides a tretze persones més. L’autoria fou reivindicada per la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista) i tot indica que els autors pertanyien a la Hermandad Nacional de la Guardia de Franco i a la Juventud Española en Pie. L’atemptat va ser la resposta d’aquesta organització profeixista al número posterior al 20 de novembre del 1976 d’El Papus, que havia publicat una sàtira en referència a la concentració celebrada a Madrid per commemorar el primer aniversari de la mort del dictador Franco.

En protesta per l’atemptat, es va celebrar una manifestació que va aplegar 6.000 persones i que va anar de la seu de la revista, passant per la plaça de Catalunya i la plaça de Sant Jaume, fins a l’edifici del Govern Civil, on es va lliurar un manifest de protesta contra l’atemptat. Després d’unes setmanes sense sortir, el 8 d’octubre del 1977 El Papus es tornava a publicar amb una fotografia dels efectes de l’atemptat i el titular «La visita del rencor» i l’editorial portava per títol «Vosotros fascistas, sois los terroristas». Poc després de l’atemptat, 13 persones foren detingudes, totes elles conegudes per la seva violència practicada contra el canvi democràtic. Malgrat tot, la sentència del cas és un reflex de la molt deficient investigació policial davant dels fets. Els processats només foren condemnats a alguns mesos de presó per un delicte de tinença d’explosius.

En aquest punt de la Rambla fou detingut Andreu Nin, dirigent del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), que fou il·legalitzat després dels Fets de Maig del 1937. Un cop detingut, Nin fou assassinat per agents soviètics. Des del 1983 hi ha una placa commemorativa en aquest indret en memòria de Nin.

Després dels Fets de Maig del 1937, el govern de la República va iniciar una forta repressió contra el POUM, la CNT i la FAI. A finals de maig es va tancar l’òrgan de premsa del POUM, La Batalla, i el 16 de juny es firmà un decret per a la dissolució del partit. El mateix dia 16 fou detingut el seu Comitè Executiu, els redactors de La Batalla i quaranta destacats militants. Tots ells foren conduïts a València, menys el seu líder, Andreu Nin, que va desaparèixer després de la seva detenció a la Rambla número 128.

Andreu Nin fou traslladat a la presó d’Alcalá d’Henares, on intentaren extreure-li una confessió de culpabilitat i el reconeixement de la relació entre el POUM i els agents de Franco i Hitler. La seva detenció no es va fer pública fins al 22 de juny. Durant el captiveri va ser torturat i finalment assassinat en un punt desconegut de la carretera entre Alcalá i Perales de Tajuña. La premsa del dia 25 de juny divulgà que s’havia celebrat el judici contra els membres del POUM i el mateix Andreu Nin. Tanmateix, a l’octubre del 1938 es publicava una resolució en què es determinava que les proves contra Andreu Nin eren falses i, per tant, l’acusat era innocent.

Andreu Nin (1892-1937) havia estat un dels màxims representants del socialisme revolucionari a Espanya. El 1935 es convertí en secretari general del POUM, creat de la unió del Bloc Obrer Camperol (BOC) i l’Esquerra Comunista. Durant la guerra fou conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, entre setembre i desembre del 1936, des d’on creà els Tribunals Populars i concedí la majoria d’edat civil als 18 anys.

L’any 1971, a les darreries de la dictadura franquista, l’església de Sant Agustí fou l’escenari de la fundació de l’Assemblea de Catalunya, organització que va unir diferents forces que tenien en comú el descontentament cap al règim franquista.

El 7 de novembre del 1971 tingué lloc en aquesta església la primera sessió de l’Assemblea de Catalunya, plataforma unitària de lluita contra el franquisme. Fou constituïda a la clandestinitat amb un programa que contenia quatre punts bàsics: llibertats polítiques, amnistia per als presos polítics, restabliment provisional de l’Estatut d’Autonomia del 1932 i coordinació amb la resta de forces democràtiques de l’Estat espanyol. Aquest programa va quedar sintetitzat en l’eslògan «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia», que es convertí en punt de referència per a tota la dissidència prodemocràtica catalana. L’Assemblea de Catalunya sorgí com a plataforma cívica on els partits polítics compartien taula amb sindicats, associacions de veïns i tota mena d’entitats de la societat civil.

L’Assemblea va desenvolupar una important tasca a l’hora d’estendre la unitat d’acció i la protesta a tot el territori català, convertint-se en el principal marc de coordinació de l’antifranquisme i liderant les principals mobilitzacions populars d’aquells anys. L’Assemblea de Catalunya, però, no va aconseguir la incorporació dels sectors més moderats de l’oposició democràtica, que la consideraven massa d’esquerres tot i la seva àmplia pluralitat política. L’Assemblea va representar una fita pionera a tot l’Estat espanyol quant a acció unitària de forces prodemocràtiques. Impulsà nombroses mobilitzacions, campanyes i accions polítiques de caràcter unitari, però va patir també importants cops repressius, com el del 28 d’octubre del 1973, quan 113 membres de la Comissió Permanent de l’Assemblea foren detinguts per la policia mentre celebraven una reunió clandestina a l’església de Santa Maria Mitjancera.

El Teatre del Liceu acollí el dia 19 d’octubre del 1938 un concert benèfic de Pau Casals per a la Societat d’Ajuda als Infants. El violoncel·lista va llegir unes paraules demanant ajuda per a l’adquisició de roba, aliments i medicaments per als infants i els ancians que estaven patint les conseqüències de la Guerra Civil.

Pau Casals, músic català amb una gran projecció internacional, va mostrar sempre una actitud de defensa de la pau i la llibertat i una clara implicació en accions humanitàries, oferint nombrosos concerts benèfics, com el que va tenir lloc al Teatre del Liceu en plena Guerra Civil. Aquest va ser l’últim concert de Pau Casals a Catalunya i Espanya abans d’exiliar-se, i el va fer per recaptar fons en benefici de la Societat d’Ajuda als Infants. El músic va estar acompanyat per l’Orquestra Nacional de Concerts dirigida pel mestre Pérez Cases. A la mitja part del concert, el violoncel·lista va llegir unes paraules dirigides al poble americà demanant ajuda per l’adquisició de roba, aliments i medicaments per als infants i els ancians. El Teatre del Liceu estava totalment ple, i entre els assistents hi havia el president de la República, Manuel Azaña, i el cap de govern Juan Negrín. També hi van assistir els representants dels poders civils i militars de la República i de l’esfera intel·lectual i artística. Després del concert, Pau Casals es va reunir al Cercle del Liceu amb les autoritats assistents i altres personalitats del món polític, que el van felicitar per l’actuació i pel compromís amb el poble català.

Amb el triomf franquista, Pau Casals va abandonar Espanya i passà a França, establint-se a Prada de Conflent. Durant la Segona Guerra Mundial va continuar portant a terme concerts benèfics per ajudar als seus compatriotes exiliats, especialment els confinats a camps de concentració. Aquest compromís amb els Drets Humans va provocar que fos proposat com a Premi Nobel de la Pau al 1958 i que al 1971 composés l’himne de les Nacions Unides.

El parc d’Artilleria de les Drassanes va ser un dels darrers indrets on foren vençuts els militars sollevats el 19 de juliol del 1936, quan es produí l’alçament que significà l’inici de la Guerra Civil espanyola. Els enfrontaments en aquest punt van durar més de 24 hores.

El matí del 19 de juliol del 1936, amb l’exèrcit sollevat al carrer, alguns sotsoficials de la guarnició del parc d’Artilleria de les Drassanes, que estaven afiliats a la Confederació Nacional del Treball (CNT), van desobeir les ordres de sollevament i van intentar fer-se amb el control de la caserna des de l’interior. Van facilitar l’entrada a l’edifici d’un grup d’anarquistes i es van apoderar de metralladores, fusells i granades. Aquesta acció va obligar als oficials i soldats sollevats a refugiar-se en una altra part de l’edifici. L’armament confiscat, lliurat als fidels a la República, seria de gran utilitat per a l’assetjament de les Dependències Militars i les Drassanes, essent aquest últim el darrer emplaçament que es va rendir.

Degut a que la caserna de les Drassanes rebia el suport de les Dependències Militars (actualment l’edifici del Govern Militar) i d’unes metralladores col·locades a la base del monument a Cristòfol Colom, va comportar als partidaris de la República una gran dificultat poder conquerir-lo. Durant la nit del mateix dia 19, els anarquistes van avançar posicions i van col·locar barricades davant de la caserna per poder realitzar l’atac definitiu a les Drassanes la matinada del dia 20.

Ja al matí del dia 20, un grup d’assalt va arribar fins a la porta posterior de l’edifici i va iniciar l’atac, el qual va ser rebutjat per una metralladora, ocasionant una vintena de baixes entre guàrdies i ciutadans. Tot seguit, aquest grup d’assalt va rebre l’ajut d’aquells que s’havien fet, moments abans, amb el poder de les Dependències Militars. El tinent Josep M. Colubí, que es trobava al capdavant de la caserna, va accedir a la rendició amb la condició de ser lliurat, juntament amb els seus soldats, a les forces d’ordre públic. Tot i així, els assaltants no van respectar l’acord i van matar el tinent i altres soldats com a venjança de la mort, durant l’assalt a la caserna, de Francisco Ascaso, líder anarcosindicalista de la CNT-FAI, sense que les forces d’ordre públic poguessin controlar la situació.

Acabada la guerra, una part de les casernes fou enderrocada. Des de l’any 1941 l’edifici de les antigues Drassanes acull la seu del Museu Marítim de Barcelona.

El 19 de juliol del 1936, dia que els militars sollevats van sortir al carrer a Barcelona, el general Manuel Goded va viatjar des de Mallorca fins a la capital catalana amb l’objectiu de redirigir l’alçament que estava fracassant. Un cop arribat a Barcelona es va desplaçar al Palau de la Divisió (Capitania General), des d’on va intentar aplicar diverses estratègies de lluita que van fracassar.

A les 8 del matí del 19 de juliol del 1936, amb l’aixecament militar iniciat però no proclamat, a les dependències del Palau de la Divisió, el general Fernández Burriel va demanar al general Francisco Llano de la Encomienda -màxima autoritat militar a Catalunya- que s’unís als sollevats, però aquest s’hi negà per fidelitat a la República. Quan el general Manuel Goded, comandant militar de les Illes Balears i partidari de l’alçament, va tenir sota control Mallorca, va desplaçar-se fins a Barcelona per posar fi a la descoordinació regnant entre les tropes sollevades. Quan va arribar al Palau de la Divisió va destituir i detenir el general Llano de la Encomienda.

En rebre els informes sobre la lluita al carrer va comprovar que la situació era crítica, ja que cap dels objectius de les tropes rebels havien estat assolits: el Palau de la Generalitat, la Conselleria de Governació, l’edifici de la Telefónica ni les emissores de ràdio. Mentrestant, un grup nombrós de ciutadans i de guàrdies d’assalt republicans feien cas de l’arenga pronunciada pel comandant Frederic Escofet, des del balcó de la Comissaria General d’Ordre Públic, animant-los a assetjar el Palau de la Divisió. Aleshores, el general Goded va posar-se en contacte amb el general José Aranguren, cap de la Guàrdia Civil, perquè se sumés al cop, però aquest s’hi negà. Davant la negativa, fou el propi Goded qui telefonà a la Conselleria de Governació per negociar la seva rendició amb la sola condició que es lliuraria únicament a la Guàrdia Civil. A continuació, els comandaments i els soldats van ser traslladats a la Conselleria de Governació. Pel que fa al general Goded, va ser traslladat al Palau de la Generalitat davant el president Lluís Companys, que els esperava al seu despatx.

La seu de l’Ajuntament de Barcelona és, juntament amb el Palau de la Generalitat, un dels edificis històrics que ha viscut més episodis de la història de la ciutat. El 14 d’abril del 1931, per exemple, Lluís Companys va prendre possessió del càrrec d’alcalde i va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Gairebé 50 anys més tard, el 19 d’abril del 1979, Narcís Serra i Serra, del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), va ser nomenat el primer alcalde escollit democràticament des de l’any 1939.

Les eleccions municipals convocades el dia 12 d’abril del 1931 es van convertir en un plebiscit entre la república i la monarquia. El dia 14 es coneixien els resultats, que donaven la victòria a l’oposició. A la ciutat de Barcelona, Esquerra Republicana de Catalunya aconseguia la majoria. El dia 14 d’abril, Lluís Companys va prendre possessió del càrrec d’alcalde i va proclamar la República a Catalunya des del balcó de l’Ajuntament tot hissant la bandera republicana. A mesura que es coneixia la notícia, l’eufòria va esclatar arreu i les manifestacions de joia ompliren la ciutat. La proclamació de la República fou acollida amb esclats d’alegria perquè representava l’esperança d’una nova Espanya més moderna i justa, mentre que el rei Alfons XIII iniciava un exili voluntari.

El 4 d’abril del 1979 van tenir lloc les primeres eleccions municipals des de la Guerra Civil. A Barcelona va guanyar el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), amb Narcís Serra al capdavant. El 19 d’abril es realitzà la presa de possessió del càrrec i, a continuació, el President de la Generalitat va fer entrega a Serra del bastó de primer mandatari de la ciutat, que fou el primer alcalde de Barcelona elegit democràticament des del 1939. Els objectius estratègics del govern municipal foren, d’una banda, sanejar la hisenda, que estava greument hipotecada per la gestió dels darrers anys; i, de l’altra, plantejar un nou model urbanístic i una nova carta municipal adequada al nou ordenament jurídic. A més, existien necessitats urgents que no havien satisfet els anteriors consistoris, com els serveis socials, una política d’assistència sanitària de proximitat, espais verds o instal·lacions esportives.

El Palau de la Generalitat de Catalunya, com a seu del govern català, ha estat escenari de diversos fets cabdals de la història contemporània del país. El 14 d’abril del 1931, Francesc Macià proclamà, des del balcó del Palau, la República Catalana. Anys més tard, durant l’aixecament militar del 19 de juliol del 1936 que significà l’inici de la Guerra Civil espanyola, el sollevat general Goded, després de ser detingut, va ser conduït al Palau de la Generalitat, on va fer un comunicat per ràdio anunciant la seva rendició. Quaranta anys després, al balcó del Palau es visqué un dels episodis més recordats de la història de Catalunya i que recolliren les càmeres de televisió: el retorn de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat restituïda que pronuncià la històrica frase «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí».

El 14 d’abril del 1931, poc després que Lluís Companys proclamés la República des del balcó de l’Ajuntament, Francesc Macià, que va prendre possessió del Govern de Catalunya, va proclamar la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica. Amb aquest gest volia atorgar centralitat a la qüestió catalana tot apostant per un procés de federalització dels territoris que integraven l’Estat espanyol. En conseqüència, s’iniciaren intensos contactes amb el nou Govern republicà espanyol i el president provisional Niceto Alcalá Zamora. El dia 17 arribaven a Barcelona tres ministres del Govern espanyol per negociar i consensuar una sortida política a la proclama de Macià, la qual cosa suposà la renúncia a la via federalista. A canvi s’instaurava un poder autonòmic que adoptava el nom històric de Generalitat de Catalunya, que s’havia de dotar d’un estatut d’autonomia i que posteriorment havien de referendar els catalans i aprovar les Corts Espanyoles.

Cinc anys més tard, el 19 de juliol del 1936, que significà l’inici de la Guerra Civil espanyola, un cop detingut el general Goded al Palau de la Divisió, el president Companys va ordenar que fos conduït al seu despatx del Palau de la Generalitat. Companys li va exigir que comuniqués per ràdio la rendició i demanés als militars sollevats el cessament dels combats. En un principi es va negar a anunciar el fracàs de l’alçament militar, però finalment va accedir-hi. Per ràdio, va comunicar la seva detenció i deslliurà de qualsevol compromís els seus soldats per evitar més morts. Tot seguit, el president Companys anuncià que la rebel·lió havia estat sufocada i elogià les forces institucionals i civils que havien defensat el govern.

Dècades després, un cop mort el dictador, el Palau de la Generalitat visqué el retorn del president Josep Tarradellas, el dia 23 d’octubre del 1977. A les primeres eleccions democràtiques del 1977, a Catalunya el triomf dels partits polítics que incloïen en els programes reivindicacions rupturistes i autonòmiques fou aclaparador. Per tal d’agafar la iniciativa política, el president espanyol Adolfo Suárez va reconèixer la legitimitat històrica del president de la Generalitat a l’exili que el 27 de juny va viatjar a Madrid on s’entrevistà amb Suárez i amb el rei Joan Carles I. Tarradellas negocià així el restabliment formal de la Generalitat al marge de l’Assemblea de Parlamentaris votats a les eleccions del 1977. El 23 d’octubre del 1977, Tarradellas va arribar a Barcelona i, un cop al balcó de la Generalitat, va pronunciar unes paraules que han passat a la història: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí». L’endemà, en presència d’Adolfo Suárez, va prendre possessió del càrrec de president de la Generalitat provisional.

El 23 de juliol del 1936, representants de diferents partits socialistes i comunistes es van reunir al bar del Pi, a la plaça de Sant Josep Oriol, per formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Avui, el bar del Pi continua obert i al seu interior s’hi pot veure una placa commemorativa col·locada el 2001 amb motiu del 65è aniversari de la fundació del PSUC.

Arran dels Fets del 6 d’octubre del 1934, les organitzacions catalanes d’esquerres crearen el Front d’Esquerres i un Comitè d’Enllaç dels diversos partits obrers de Catalunya. Aquest va programar la fundació del PSUC per al dia 26 d’agost del 1936, però l’aixecament militar que suposà l’inici de la Guerra Civil espanyola va accelerar-ne el procés i els quatre partits que en formaven part (Partit Comunista de Catalunya, Federació Catalana del PSOE, Partit Català Proletari i Unió Socialista de Catalunya) van nomenar els seus representants per a la constitució del primer comitè executiu. Joan Comorera va ser nomenat secretari general de l’organització. Es creava així un partit marxista leninista amb autonomia davant del Partit Comunista Espanyol (PCE), ja que va esdevenir la Secció catalana de la Internacional Comunista, trencant així un principi intocable d’aquesta organització: «Un Estat, un partit».

Durant la Guerra Civil espanyola, el PSUC va esdevenir un agent clau. El 21 de juliol del 1936 es creà el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, on el PSUC va fer el paper de sintetitzar les opinions a favor d’un objectiu principal: guanyar la guerra als feixistes i aconseguir així una democràcia més sòlida i avançada en drets socials. Això el va fer enfrontar-se a la CNT-FAI, més partidàries de fer la revolució. El PSUC va anar adquirint cada vegada més importància: passà de 6.000 afiliats el 1936 a 60.000 l’any següent. Aquest pes polític i social durant el conflicte bèl·lic ve donat tant pel paper d’organitzador enmig del caos revolucionari com per la identificació dels comunistes amb l’ajut que la República rebia de la URSS.

En acabar la Guerra Civil, el PSUC va seguir actiu a l’exili. Al 1948 va abandonar la lluita armada per continuar amb la política clandestina. A partir dels anys seixanta, després de reestructuracions ideològiques i organitzatives, esdevingué un dels partits més importants de l’oposició antifranquista a Catalunya i, més tard, de la transició democràtica.

La plaça de Sant Felip Neri fou greument afectada pel duríssim atac que l’aviació feixista va efectuar contra el centre de la ciutat de Barcelona el dia 30 de gener de 1938, causant la mort a 210 persones i ferides a 125. Part de la parròquia de Sant Felip Neri es va enfonsar causant diversos morts entre els infants del barri i de la resta d’Espanya que hi estaven refugiats.

El 30 de gener, els barcelonins es van aixecar amb el so de l’alarma antiaèria, que continuaria sonant fins a les dotze del migdia. El primer bombardeig va començar a les 9.00 h i el segon, al voltant de les 11.30. Es van llençar bombes de gran potència i capacitat destructiva, moltes de 250 kg. L’indret més afectat per aquests atacs va ser el nucli antic de la ciutat, entre el Parlament de Catalunya i la Catedral. És molt probable que l’objectiu dels atacs fos destruir el Palau de la Generalitat, que no va sofrir cap dany.

Un dels punts més afectats va ser la plaça de Sant Felip Neri, on el soterrani de la sagristia s’havia condicionat com a refugi. En aquest espai, Protecció de Menors hi acollia més d’una vintena de nens de la resta d’Espanya que havien arribat a Barcelona fugint dels ocupants, així com altres infants veïns del barri. La volta del refugi semblava ser de pedra, com les parets, però era una falsa volta de rajola i, en caure un obús, tot l’espai es va enfonsar. A la mateixa plaça, dues cases més van ser derruïdes i la façana de l’església va quedar crivellada per la metralla de les bombes, tal com avui dia encara es pot observar. Després de la guerra les autoritats franquistes van difondre la idea que aquestes marques eren d’afusellaments perpetrats per la República.

A partir d’aquest bombardeig, que va causar més de 200 víctimes mortals, es va intentar negociar per evitar aquest tipus d’atac indiscriminat. El govern republicà va contactar amb el govern britànic per intentar que la comunitat internacional intimidés la causa franquista. Es va aconseguir que durant el mes de febrer pràcticament no hi hagués atacs, però el mes de març se’n van produir de nous i d’unes dimensions superiors.

Durant la matinada del 19 de juliol del 1938, sis avions italians van bombardejar la ciutat. L’atac va causar 3 víctimes mortals i la destrucció de la cúpula de Santa Eulàlia de la Catedral.

El 19 de juliol, a les 2.30 h, sis avions italians Savoia S.81 van iniciar un atac sobre la ciutat de Barcelona seguit d’una segona incursió a les 4.15 h. Entre les zones afectades destaca la bomba de 150 kg que va caure sobre la cúpula de Santa Eulàlia de la Catedral de Barcelona, obra gòtica del segle XIII i element simbòlic de la ciutat.

Durant la guerra, i per iniciativa de Carles Pi i Sunyer, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya que anteriorment havia estat alcalde de Barcelona, es van portar a terme diverses accions per protegir el patrimoni cultural i artístic de la ciutat. S’evità així que grups d’incontrolats cremessin edificis eclesiàstics com el monestir de Pedralbes o la Catedral, però no fou possible salvaguardar el patrimoni davant els atacs de l’aviació enemiga. Malgrat tot, en alguns casos es van dur a terme obres per protegir monuments i les façanes d’alguns edificis, per evitar que la metralla de les bombes aèries les fes malbé.

El bombardeig sobre la Catedral no va ocasionar desperfectes a la tomba de Santa Eulàlia justament per les mesures de protecció a les que havia estat sotmesa, però sí que va afectar una de les voltes de l’interior, el cor, algunes capelles laterals i diversos vitralls que no van resistir l’explosió, així com valuoses obres d’art. Després de la Guerra Civil, els voltants de la Catedral van ser sotmesos a una profunda transformació urbanística a conseqüència de les destrosses provocades pel conflicte bèl·lic. L’avinguda de la Catedral s’eixamplà considerablement i alguns edificis nobles es desmuntaren pedra a pedra per ser reconstruïts en nous emplaçaments del Barri Gòtic.

Aquesta plaça està dedicada a les Dones del 36, una denominació genèrica per a totes aquelles dones i nenes que van viure de manera compromesa la Segona República, la Guerra Civil, l’exili, la repressió franquista i fins i tot l’horror nazi. Ciutadanes que es van implicar en la defensa de la legalitat republicana, les llibertats, els valors democràtics i els drets de les dones.

Durant la Segona República (1931-1939), aquest col·lectiu heterogeni de dones va defensar una societat més justa i igualitària des de diversos àmbits: l’ensenyament, la política, el sindicalisme, etc. Durant la Guerra Civil (1936-1939) va participar activament en la defensa de les llibertats, tant al front com a la rereguarda. I durant la dictadura franquista (1939-1975) va patir la repressió del règim i moltes d’elles van ser privades de llibertat.

L’any 1997 es va fundar l’associació «Les Dones del 36» amb la voluntat de reunir diferents veus femenines que havien jugat un paper destacat en la defensa d’aquests valors. Després de dècades de silenci imposat durant la dictadura i els primers anys de la democràcia, es va voler atorgar un lloc reivindicatiu a les lluitadores anònimes perquè poguessin transmetre la seva experiència a la ciutadania, especialment a les generacions més joves. L’associació estava integrada per dones entre els 60 i -majoritàriament- els 80 anys, que havien estat milicianes, infermeres, exiliades, treballadores de fàbriques en substitució dels homes que eren al front, membres de partits polítics d’esquerra, etc. L’associació va néixer com un projecte d’un any, però al rebre el premi Maria Aurèlia Capmany el 1997 -que atorga l’Ajuntament de Barcelona anualment- es va convertir en un treball compromès de 10 anys, fins que l’edat avançada de les integrants va obligar-ne la retirada.

El mes d’agost del 2009 s’inaugurà aquesta plaça, no sense polèmica, ja que les reixes que en tanquen l’accés durant la nit van ser interpretades pel veïnat com un impediment al lliure ús de l’espai públic. Les integrants de l’associació «Les dones del 36» també es van queixar formalment a l’Administració apuntant que les reixes els recordaven la repressió franquista. Malgrat les crítiques, des que fou inaugurada la plaça ha esdevingut un espai important per a la celebració d’actes culturals i cívics a la vila de Gràcia.

Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), a Barcelona es van construir més de 1.400 refugis antiaeris per protegir la població dels bombardeigs feixistes. El de la plaça del Diamant va ser construït pels veïns del barri i té una fondària de 12 metres sota terra.

El refugi de la plaça del Diamant, excavat a pic i pala, va ser un dels més grans de la ciutat. Està format per un entramat de 250 metres de túnels que s’estenien pel subsòl de la plaça i del carrer de les Guilleries, amb una cabuda d’unes 200 persones. Les parets estan revestides de maons i es va utilitzar la tècnica de la volta catalana com a la majoria de refugis excavats a la ciutat. El refugi disposava de bancs de pedra, vàters i una petita infermeria.

L’espai es va redescobrir l’any 1992, quan es construïa una estació elèctrica i gràcies a les demandes dels veïns del barri es va conservar per fer-lo visitable amb un clar objectiu pedagògic. Durant els treballs de rehabilitació es va recuperar el segon accés al refugi i es va renovar l’enllumenat. També es van instal·lar dos badalots de vidre a les entrades per garantir-ne l’entrada de llum i la ventilació. Actualment, s’hi fan visites guiades que gestiona el Taller d’Història de Gràcia.

La plaça del Diamant és un espai emblemàtic de la Guerra Civil. A banda del refugi, aquesta plaça va donar títol a una de les obres més cèlebres de la literatura catalana contemporània ambientada a l’època de la Segona República i la Guerra Civil: La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

A través de l’aparcament subterrani, podrem accedir a una part del refugi excavat en aquest punt del barri de Gràcia durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) per protegir els veïns dels bombardeigs aeris.

Aquest refugi, com la majoria dels 1.400 que es van excavar a la ciutat, va ser construït pels propis veïns del barri, que s’organitzaren en una junta per a l’adquisició del material de construcció i per establir els torns de voluntaris. Segons la documentació que s’ha conservat, sembla que va ser un dels refugis més ben organitzats de la zona. Un cop acabada la construcció, la Junta de Veïns s’adreçà als seus membres per informar-los del funcionament de la instal·lació. Els veïns tenien una tarja d’usuari que servia per assignar la porta d’accés i el seient que pertocava a cadascú.

El refugi va sortir a la llum l’any 1994 durant les obres de construcció de l’aparcament subterrani. Les obres no s’aturaren i el refugi desaparegué gairebé tot a excepció d’una part de les galeries que avui es poden visitar des de la quarta planta, prèvia petició de la clau de la porta d’accés al vigilant del pàrquing.

Els diumenges 1 i 8 de febrer del 1976 es van produir les primeres grans manifestacions després de la mort de Franco. La ciutadania va sortir al carrer reclamant: «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia» a diversos indrets de la ciutat. Un dels punts que va concentrar més manifestants va ser el passeig de Sant Joan, on la policia va dur a terme fortes càrregues.

Pocs mesos després de la mort de Franco, nombroses organitzacions ciutadanes amb la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) al capdavant van decidir prendre el carrer per exigir al govern d’Arias Navarro un veritable procés cap a la democràcia. L’1 de febrer del 1976 es convocà una manifestació per demanar l’amnistia per als presos polítics i el diumenge següent se’n convocà una altra en la que s’incorporà la reivindicació dels drets polítics i les llibertats nacionals de Catalunya.

Malgrat la prohibició de les autoritats, la ciutadania acudí massivament a la primera manifestació que s’havia d’iniciar a l’actual passeig de Lluís Companys (aleshores Víctor Pradera), fet que originà càrregues policials contra els vianants que eren en aquella àrea. Aleshores, es va estendre la consigna que la concentració es reproduís a la confluència de la travessera de Gràcia amb el passeig de Sant Joan (llavors General Mola), on cap a les 11 del matí s’hi van aplegar entre 4.000 i 12.000 persones, segons les fonts de l’època. Aquestes van avançar fins al carrer de Rosselló, on els esperava un gran desplegament policial. Els manifestants van seure a terra per mostrar el seu pacifisme però la policia va carregar contra tots ells amb porres, bales de cautxú i pots de fum, provocant la dispersió dels manifestants cap a altres punts de la ciutat. El moment de la càrrega va ser captat per la càmera de diversos fotògrafs, i aquelles imatges són avui un document històric.

A la manifestació del diumenge següent, el 8 de febrer, els enfrontaments amb la policia també es van produir en diversos punts de la ciutat i el passeig de Sant Joan va tornar a ser escenari de greus aldarulls que provocaren nombrosos detinguts i ferits de diversa consideració. La repressió del Govern no va aconseguir afeblir la causa democràtica, sinó que la va reforçar. Durant les setmanes següents varen augmentar els sectors en vaga i diversos ajuntaments i entitats es pronunciaren en favor de l’amnistia. Però no va ser fins al nomenament d’Adolfo Suárez que apareixerien les primeres mostres d’obertura: el 14 d’octubre del 1977 les primeres Corts democràtiques van aprovar un projecte definitiu d’amnistia.

Durant la Guerra Civil espanyola, la fàbrica Elizalde -situada al pg. de Sant Joan entre Còrsega i Rosselló- passà de produir automòbils i motors d’avió a fabricar bombes i motors per a l’aviació republicana. La fàbrica fou objectiu dels bombardeigs feixistes.

Amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol del 1936 s’inicià una revolució que provocà un canvi en les relacions de propietat i els obrers van passar a gestionar un gran nombre d’empreses fins al final de la guerra. Per posar ordre a la situació, el 24 d’octubre del 1936 s’aprovà el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer de la Generalitat de Catalunya que fixava, entre d’altres normes, la col·lectivització de les empreses amb més de cent obrers i donava llibertat de decisió a les empreses més petites.

Al 1937, la Fàbrica Elizalde va ser col·lectivitzada amb el nom de SAF 8 i destinada a fabricar bombes d’aviació i el motor rus M25 per a avions. Pel seu valor estratègic, la fàbrica va ser objectiu dels bombardeigs feixistes. El 13 de febrer del 1937 Barcelona va patir el primer dels 194 bombardeigs soferts durant la guerra, el creuer italià Eugenio di Savoia va disparar per primera vegada sobre la ciutat, provocant 18 víctimes. La dreta de l’Eixample fou una de les zones més afectades i, al passeig de Sant Joan (aleshores passeig de Fermí Galán), la fàbrica Elizalde va rebre diversos impactes de projectils, tot i que no van ocasionar grans desperfectes.

Després de la guerra, la fàbrica Elizalde continuà produint motors d’aviació i l‘’any 1951 el Govern franquista decretà la seva integració a l’Empresa Nacional de Motores de Aviación SA (ENMASA) quan la fàbrica ja havia estat traslladada al barri de Sant Andreu. Les instal·lacions de l’Eixample foren enderrocades i el mes d’octubre del 1964 es va inaugurar el Grupo de Viviendas del Paseo del General Mola, un total de quatre blocs amb 288 habitatges construïts a iniciativa d’una entitat bancària.

La confluència de l’avinguda Diagonal amb el passeig de Gràcia s’ha anat constituint com un espai de memòria al llarg del segle XX. Pocs mesos abans d’esclatar la Guerra Civil s’hi va inaugurar un monument a la República que, amb la derrota republicana, fou modificat per dedicar-lo a la victòria franquista. La recuperació de la democràcia donà pas al canvi de nom de la plaça que avui s’anomena Joan Carles I, però no fou fins l’any 2011 que es retirà l’estàtua de la victòria col·locada pel règim franquista.

El 12 d’abril del 1936 s’inaugurà, a la plaça coneguda com el Cinc d’Oros (per la imatge que formaven els fanals col·locats al centre que recordaven la figura del joc de cartes), un monument a la figura de Francesc Pi i Margall, president de la Primera República espanyola. S’erigí l’obelisc dels arquitectes Adolf Florensa i Josep Vilaseca, que fou coronat amb l’escultura «Flama» de Josep Viladomat, que representava una dona nua amb una gorra frígia -símbol de la República- i un ram de llorer a la mà. A la part inferior del monument s’hi col·locà un medalló amb l’efígie de Pi i Margall. Pocs mesos després, durant l’aixecament militar del 19 de juliol del 1936, el Cinc d’Oros fou escenari dels primers enfrontaments entre els militars rebels de les casernes de Pedralbes i Sant Andreu, i militants obrers. Els soldats foren dispersats i alguns van abandonar l’armament en la seva fugida.

Acabada la guerra, amb la victòria franquista, l’Ajuntament va rebatejar la plaça amb el nom de la Victòria i es retiraren el medalló i l’escultura de la República. Al peu de l’obelisc s’hi va instal·lar un escut de la Falange i l’escultura que havia quedat en segon lloc quan es feu el concurs per al monument original, obra de Frederic Marès, que també representava una dona, aquesta amb el braç alçat. Una àliga imperial culminava l’obelisc, d’aquí que popularment se la denominés la «plaça del lloro». El 26 de gener del 1940, primer aniversari de l’ocupació franquista de Barcelona, s’inaugurà el monument, un dels primers exemples del monumentalisme propagandístic al servei del règim.

Amb la victòria de les forces aliades a la Segona Guerra Mundial, el règim franquista va optar per retirar bona part de la simbologia feixista de l’espai públic. En el cas del Cinc d’Oros, va retirar l’àliga i l’emplaçament va passar a ser conegut com la «plaça del llapis». Durant la postguerra, el monument no es va escapar de les accions del moviment antifranquista, el qual va atemptar-hi repetides vegades, i durant la transició va ser escenari de diverses manifestacions en favor de les llibertats i l’amnistia. Amb la recuperació de la democràcia, el 14 de desembre del 1979, la inscripció que homenatjava els militars sollevats i l’escut franquista van ser arrencats per un grup de persones. I el 27 de febrer del 1981, la plaça va rebre el nom oficial de Joan Carles I.

El 14 de juliol del 1990, l’escultura original «Flama» va tornar a l’espai públic, però fora del seu emplaçament: a la plaça de Llucmajor del districte de Nou Barris, on es pot veure actualment. La deslocalització d’aquest monument ha fomentat que diverses veus hagin reclamat que es torni a instal·lar la plaça del Cinc d’Oros, però els veïns de Nou Barris s’hi oposen i defensen que l’estàtua ja està identificada amb aquest districte barceloní. Pel que fa a l’estàtua de la Victòria de Frederic Marès, va ser retirada del peu de l’obelisc per l’Ajuntament el 30 de gener del 2011, en acompliment de l’anomenada llei de la memòria històrica.

A l’inici de la Guerra Civil espanyola, la Generalitat de Catalunya va confiscar l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que passà a ser de gestió pública fins a la fi del conflicte bèl·lic. Durant aquest període es van fer importants avenços mèdics, sobretot en el camp de la cirurgia.

La construcció del recinte modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, obra de Lluís Domènech i Montaner, s’inicià el 1902, però no s’inaugurà fins a l’any 1930, quan entraren en funcionament els 20 pavellons comunicats entre si amb passadissos soterrats, distribució que responia a les necessitats mèdiques higienistes de principis del segle XX. El centre aviat va gaudir d’un gran prestigi per la qualitat de les seves instal·lacions i dels seus metges.

El 27 de juliol del 1936, pocs dies després de l’inici de la guerra, el govern català confiscà el centre, que passà a anomenar-se Hospital General de Catalunya i a ser gestionat per la conselleria de Sanitat i Assistència Social, dirigida per l’anarquista Pere Herrera. Aquesta iniciativa de la Generalitat en temps de guerra responia a la voluntat de donar accés a una sanitat pública i de qualitat a tota la població. El cos facultatiu de l’hospital va acceptar públicament la nova organització administrativa i va oferir la màxima col·laboració a les autoritats.

Durant aquest període de gestió pública, que va durar fins al 1939, es van fer importants avenços mèdics. Un exemple és la tècnica de cirurgia de guerra ideada pel doctor Josep Trueta, cap de servei de l’Hospital, que després es va aplicar massivament durant la Segona Guerra Mundial. Es tractava d’un mètode per tractar fractures i ferides obertes evitant la gangrena i la consegüent amputació dels membres afectats. Amb la victòria franquista, el doctor Trueta s’exilià a França i Anglaterra, mentre que diversos metges de l’hospital foren depurats per les noves autoritats i separats a la força de la seva professió.

L’any 1997, el conjunt modernista de l’hospital va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i avui acull la seu de diverses institucions i ofereix visites turístiques guiades.

Al cim del Turó de la Rovira, des d’on es divisa una extensa part de Barcelona, es van instal·lar durant la Guerra Civil unes bateries antiaèries per protegir la població contra els bombardeigs de l’aviació italiana i alemanya que donaven suport a l’exèrcit franquista.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), Barcelona va patir 194 bombardeigs, alguns procedents de vaixells franquistes, però sobretot de les aviacions italiana i alemanya que col·laboraren amb els militars colpistes. Hitler i Mussolini utilitzaren el conflicte espanyol com a camp de proves per a la seva maquinària bèl·lica, en vistes a una nova guerra mundial. L’objectiu era destruir fàbriques d’armament i infraestructures però també desmoralitzar i atemorir la població civil a la rereguarda.

Al 1937, el govern de la República va crear diversos organismes per coordinar la defensa contra els atacs aeris. Sota la supervisió de la Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA) es van construir les bateries antiaèries al Turó de la Rovira per contrarestar els atacs dels avions procedents de l’illa de Mallorca. Gràcies a la situació privilegiada, amb una alçada de 262 metres sobre el mar, aquest punt de la ciutat es va considerar l’emplaçament més adequat per instal·lar-hi les defenses. Es van construir set bateries i diversos serveis per als oficials i soldats: dormitoris, cuina i dutxes. Els canons que es van utilitzar eren Vickers del calibre 105 mm i podien disparar a una distància màxima de 13.400 metres. En realitat, aquestes bateries no van ser de gran eficàcia. La seva funció va ser principalment de dissuasió, ja que eren força lluny de la costa per on arribaven els avions.

Acabada la guerra, a mitjan de la dècada dels anys 1940, l’espai que ocupaven les bateries va esdevenir un important nucli de barraquisme que va arribar a acollir unes 110 barraques i unes 600 persones arribades a Barcelona en busca de feina a la indústria catalana.

L’escultura «David i Goliat» s’inaugurà l’any 1988 en memòria de les Brigades Internacionals, les unitats militars creades a l’inici de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) amb voluntaris estrangers de diversos països que arribaren a Espanya per combatre en favor de la República i en contra d’un feixisme en expansió a Europa.

Les Brigades Internacionals van ser unes unitats militars creades a Moscou l’octubre del 1936 per la Internacional Comunista (Comintern), organització que agrupava diversos partits comunistes d’arreu del món. La central de reclutament s’establí a París i dels aspectes organitzatius se n’encarregà el Partit Comunista francès. Malgrat això, bona part dels voluntaris estrangers que van formar aquestes brigades (de fins a 54 països) eren simplement ciutadans idealistes allistats i enviats pels nombrosos comitès d’ajuda al poble espanyol que es van crear a diversos estats. L’objectiu era donar suport a la República, assetjada pels militars que s’havien revelat en un cop d’estat provocant l’inici del conflicte bèl·lic, ja que la gran part de l’exèrcit donava suport als generals sollevats.

Molts d’aquests voluntaris eren obrers, motiu pel qual la majoria d’ells tenien una formació militar nul·la o molt escassa. Segons les fonts més recents, un total de 35.000 brigadistes internacionals van participar a la Guerra Civil espanyola, dels quals 10.000 van resultar morts en combat. Entre aquests brigadistes estrangers també hi trobem intel·lectuals com l’escriptor britànic George Orwell, que va ser militant del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i que va descriure la seva experiència al llibre «Homenatge a Catalunya».

L’escultura titulada «David i Goliat» és obra de l’artista novaiorquès Roy Shifrin i representa el tors atlètic de David dalt d’una columna i al peu hi ha Goliat, vençut, representat pel seu casc. Fou finançada per l’associació d’antics combatents del batalló Abraham Lincoln, format per nord-americans que lluitaren a la Guerra Civil, i per la Spanish Civil War American Society (Societat Americana de la Guerra Civil espanyola). Entre els socis d’aquesta entitat que van aportar diners per al monument hi havia Edward Kennedy, Woody Allen, Gregory Peck, Leonard Bernstein o Harry Belafonte. L’escultura s’inaugurà el 28 d’octubre del 1988, coincidint amb el 50è aniversari del comiat de les Brigades Internacionals que tingué lloc a Barcelona amb una desfilada multitudinària per l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia.

Aquesta reproducció del pavelló de la República espanyola a l’Exposició Internacional de París del 1937 fou edificada l’any 1992, aprofitant la remodelació de la Vall d’Hebron en motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona. Un pavelló idèntic al que representà els valors democràtics republicans a la capital francesa, avui allotja un centre de documentació sobre la història d’Espanya del segle XX.

El govern de la Segona República espanyola encarregà als arquitectes Josep Lluís Sert i Luís Lacasa un pavelló per difondre a la mostra parisina els valors democràtics republicans enfront dels totalitarismes creixents a Europa. Sert, que formava part del corrent d’arquitectes moderns inspirats en els principis del racionalisme de Le Corbusier, projectà juntament amb Lacasa un edifici avantguardista, de línies rectes i façanes sense ornamentacions que contrastava amb els pavellons d’arquitectura monumentalista dels països governats per règims totalitaris com Alemanya o la Unió Soviètica.

S’aprofità l’Exposició Internacional de París per mostrar al món el que estava passant a Espanya, que es trobava en plena guerra civil ocasionada a partir de l’alçament militar feixista de juliol del 1936 en contra del legítim govern republicà. El pavelló espanyol esdevingué una eina de propaganda per alertar del perill que suposaria una victòria del feixisme a Espanya per a l’estabilitat mundial. La Segona República demanava així el suport exterior que se li negava a través del Comitè de No Intervenció mentre que els militars sollevats rebien el suport d’Itàlia i d’Alemanya, que enviaven homes, armes i avions als feixistes espanyols.

Nombrosos artistes reconeguts van voler col·laborar en aquesta tasca propagandística aportant la seva obra al pavelló. S’exposà la «Font de Mercuri» d’Alexander Calder, el mural titulat «El pagès català en revolta» de Joan Miró i l’emblemàtic «Guernica» de Picasso, que denunciava els bombardeigs aeris de la Legió Cóndor alemanya sobre la ciutat basca de Gernika. També s’instal·laren fotomuntatges per explicar les polítiques socials i modernitzadores de la República i altres peces, com un retrat de grans dimensions del poeta Federico Garcia Lorca, assassinat pels feixistes.

En finalitzar l’Exposició Internacional, el pavelló fou derruït i les obres artístiques foren repartides per diferents països; algunes acompanyaren els seus autors a l’exili. Gairebé 50 anys després, l’Ajuntament de Barcelona decidí reproduir fidelment aquell emblemàtic edifici al barri de la Vall d’Hebron que estava essent remodelat per acollir part de les infraestructures per als Jocs Olímpics del 1992. Durant els Jocs lÂ’’edifici acollí sales de premsa i després fou tancat, fins que l’any 1997 s’hi instal·là la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona, amb un fons documental únic sobre el període de la Segona República, la Guerra Civil, l’exili, la dictadura franquista i la transició democràtica.

Aquest Palau, que avui forma part del Campus Mundet de la Universitat de Barcelona, fou, durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la residència provisional del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ja que al trobar-se allunyat del centre urbà es considerava un lloc segur per evitar els atacs aeris de l’aviació feixista.

El palau de les Heures, un castell d’estil francès amb quatre torres rodones de coberta cònica construït l’any 1898, fou un encàrrec de Josep Gallart -industrial català que féu fortuna a Puerto Rico- a l’arquitecte August Font. L’edifici i els jardins van ser ornamentats amb diverses escultures, una de les quals, situada a la façana principal, representava una dona i un nen envoltats d’una planta d’heura que va acabar donant nom al palau.

Quan el 19 de juliol del 1936 els militars rebels sortiren al carrer i l’alçament fou aturat pels ciutadans i les forces lleials a la República, la conservadora família Gallart -partidària del cop d’Estat i propietària de l’immoble- abandonà la ciutat camí a Marsella amb una autorització especial del Govern català. Aleshores, la finca fou requisada per la Generalitat i romangué buida durant més d’un any. Finalment, el mes d’abril del 1938, el Govern posà el palau a disposició del president Companys, que va haver d’abandonar la seva residència personal a la Rambla de Catalunya perquè havia quedat afectada per un bombardeig aeri. Al soterrani del palau s’hi excavà un túnel de 53 metres de longitud amb una base de formigó i parets de maons que faria les funcions de refugi antiaeri en cas d’atac. L’àrea de la mansió, però, no fou bombardejada malgrat les gestions del seu propietari, Josep Gallart fill, que envià una fotografia aèria del recinte a l’exèrcit franquista amb una carta en la que informava que Companys s’havia instal·lat a la finca i demanava que fos bombardejada.

Companys visqué entre el Palau de la Generalitat i el de les Heures fins al 23 de gener de 1939 quan, en plena nit, un cotxe oficial el recollí a la mansió de la Vall d’Hebron per dur-lo cap a Girona, des d’on passà a França camí de l’exili. L’endemà mateix de l’entrada de les tropes franquistes, Josep Gallart retornà a Barcelona i s’instal·là al palau compartint la residència amb el nou alcalde franquista de la ciutat i amic personal, Miguel Mateu. L’any 1952, la família Gallart abandonà definitivament el palau, que fou venut al constructor Jaume Rius. El 1958, la Diputació de Barcelona adquirí la propietat, que fou remodelada l’any 1992 deixant-la amb l’aspecte actual.

Amb l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, el 26 de gener del 1939, s’inicià una forta repressió contra els qui havien donat suport a la República. S’establiren a la ciutat diversos camps de concentració provisionals on s’agrupaven els detinguts abans de decidir-ne el seu destí, un dels més importants s’instal·là als pavellons de la Casa de la Caritat d’Horta, que va funcionar durant més d’un any.

L’any 1928 es va aprovar l’ampliació de la Casa de la Caritat -entitat d’assistència social situada al barri del Raval- en uns terrenys que l’organització tenia a Horta. El projecte contemplava la construcció de tres pavellons que havien d’acollir nens i nenes orfes, però l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) va paralitzar les obres.

Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, els pavellons inacabats «Llevant» i «Ponent» van convertir-se en un camp de concentració on foren amuntegats milers de presoners en precàries condicions. El recinte, obert el 10 de febrer del 1939, estava envoltat per una tanca de filferro i s’hi habilitaren sales per fer-hi interrogatoris. Hi foren tancats bàsicament tres tipologies de presoners: soldats republicans capturats o que s’havien lliurat voluntàriament; exiliats que havent retornat de França van ser detinguts; i persones detingudes a causa de denúncies o perquè eren buscats per la seva significació política. Es calcula que durant el funcionament del camp hi passaren uns 115.000 presoners, la majoria s’hi quedaren poc temps, ja que un cop classificats eren enviats a d’altres centres de detenció o bé eren destinats als batallons de treballs forçats.

El mes d’abril del 1940 sortien els darrers reclusos del camp i entre el 1942 i el 1945 el recinte va acollir un alberg de captaires i un de tuberculosos. Finalment, l’any 1954, gràcies a una donació de 40 milions de pessetes del matrimoni Mundet, es va finalitzar el projecte original de la Casa de la Caritat, que fou inaugurat per Franco l’any 1957, conegut com a Llars Mundet. Avui el complex acull instal·lacions de la Universitat de Barcelona.

El Palau de Pedralbes, construït a principis del segle XX per convertir-se en el Palau Reial de Barcelona, fou utilitzat durant la Guerra Civil com a residència del president de la República, Manuel Azaña, quan el Govern espanyol s’instal·là a Barcelona.

L’industrial Antoni Güell, amb la col·laboració dels sectors monàrquics de Barcelona, va fer construir el Palau de Pedralbes en uns terrenys de la seva propietat per oferir-lo com a residència a Alfons XIII quan el rei visités la ciutat. Entre 1919 i 1925 es va aixecar l’edifici, obra dels arquitectes Eusebi Bona i Francesc de Paula Nebot, mentre que els jardins foren dissenyats per Rubió i Tudurí amb elements ornamentals de Carles Buïgas i d’Antoni Gaudí.

Durant la Segona República, l’Estat va cedir el Palau a l’Ajuntament i l’any 1932 el president Macià hi va inaugurar el Museu de les Arts Decoratives i una residència per a estudiants. Durant la Guerra Civil, el palau va acollir nens refugiats vinguts d’arreu d’Espanya, que fugien del conflicte bèl·lic. Amb el trasllat del govern de la República a Barcelona el novembre del 1937, el recinte es convertí en la residència del president Manuel Azaña i va rebre el nom de Palau Presidencial. L’arribada del govern central a la ciutat -provinent de València- va significar el desembarcament de nombrosos professionals de l’Administració, fet que va obligar a la Generalitat i l’Ajuntament a cedir diversos edificis, sent aquest un dels motius de la tensió entre les tres Administracions.

A banda de garantir la seguretat dels seus membres enmig d’una guerra, el trasllat del govern es va fer per al control de les competències que havia adquirit la Generalitat de Catalunya després d’aturar el cop d’estat militar amb la col·laboració de les forces populars. La Generalitat es va atribuir competències que anaven més enllà de l’Estatut de Núria (1932), encunyant moneda, assumint l’ordre públic i creant la conselleria de Defensa, per exemple. Al govern central li preocupaven especialment els comitès de treballadors que exercien un contrapoder i escapaven del control institucional. A partir dels Fets de Maig del 1937, el govern de la República va restablir el seu control a Catalunya amb l’enviament de forces d’Ordre Públic a Barcelona.

Amb l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, el Palau de Pedralbes es va convertir en la residència del dictador Francisco Franco quan visitava la ciutat.

L’any 1967 la Facultat de Dret de la UB va acollir un homenatge al dr. Jordi Rubió i Balaguer, a qui el règim franquista havia depurat i expulsat de la universitat. L’acte -que se celebrà tot i la seva prohibició- fou una de les nombroses activitats cíviques i culturals que en aquells anys van organitzar els moviments antifranquistes.

La Facultat de Dret, inaugurada el 1958 al campus de Pedralbes i premi FAD d’arquitectura pel seu racionalisme, acollí el 3 de març del 1967 un acte d’homenatge a Rubió i Balaguer, coincidint amb el seu 80è aniversari. Rubió havia estat el primer director de la Biblioteca de Catalunya nomenat el 1913 per Prat de la Riba. Posteriorment va crear l’Escola de Bibliotecaris, de la qual en fou director mentre exercia com a professor de literatura a la Universitat de Barcelona. Durant la Guerra Civil va organitzar el servei de biblioteques del front de guerra i va salvaguardar el fons de la biblioteca del Palau de la Generalitat traslladant-lo a l’Hospital de la Santa Creu. El règim franquista el va sotmetre a un procés de depuració i fou expulsat de la universitat, de la Biblioteca de Catalunya i de l’Escola de Bibliotecaris. Tot i la repressió patida, Rubió mantingué una intensa activitat intel·lectual i cívica per la recuperació de la cultura catalana i rebutjà l’oferta del règim franquista de dirigir la Biblioteca Nacional de Madrid.

L’homenatge de l’any 1967 fou organitzat pels estudiants de la universitat i comptà amb la participació d’intel·lectuals i personalitats com Pau Casals, Pablo Picasso, Josep Carner, Joan Miró, Menéndez Pidal o Bosch i Gimpera. El rector de la UB, Francisco García-Valdecasas, prohibí l’homenatge, però l’acte es realitzà igualment, resultant-ne detinguts i processats 19 dels participants, entre els quals Miquel Coll i Alentorn, Oriol Bohigas, Manuel Sacristán, Carlos Barral, Joan Oliver i Joan Coromines.

L’any 1969, quan es va convocar per primer cop el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el jurat va premiar el dr. Rubió i Balaguer. Al 1977 va ser membre fundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i al 1980 va ser guardonat amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a l’àmplia tasca que desenvolupà al llarg de la seva vida en l’àmbit de les lletres catalanes.

Durant la Guerra Civil, el convent situat entre les actuals av. Diagonal i Gran Via de Carles III, va ser confiscat per la Generalitat de Catalunya, que el va destinar a Correccional General de Dones. L’any 1939 l’edifici va passar a mans de les forces franquistes, que van continuar utilitzant-lo com a presó femenina fins l’any 1955.

El convent i asil femení de les monges dominiques, conegut com Asil del Bon Consell, fou confiscat pel Comitè de Presons de la Generalitat l’octubre del 1936 per acollir les recluses de la presó del carrer de la Reina Amàlia, enderrocada aquell mateix any. Malgrat que es projectà des d’una òptica humanista, s’hi va arribar a acumular un nombre excessiu de preses, la qual cosa comportà grans penúries. Després dels Fets de Maig del 1937, amb la repressió dels sectors marxistes i dels sindicats, s’hi van confinar dones militants del POUM i de la CNT, que van compartir l’espai amb preses d’ideologia dretana o antirepublicana empresonades en el context de la guerra.

L’any 1939, amb l’ocupació de Barcelona, la presó va passar a mans de les forces franquistes, que van cedir-ne la seva gestió a dues ordes religioses: primer les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i després, les Mercedàries. La presó tenia capacitat per acollir fins a 150 persones, però entre el gener i l’octubre del 1939 hi van passar fins a 3.267 dones. El nombre màxim de concentració es va assolir l’agost del 1939 amb 1.763 dones i 43 infants. Les condicions de vida a la presó van empitjorar substancialment amb la massificació. Hi mancava espai, el menjar era escàs i les condicions higièniques, deplorables; les preses només es podien dutxar cada vuit o deu dies. També hi havia manca de material sanitari que impedia que els infants poguessin ser atesos correctament. Aquesta manca de condicions sanitàries va fomentar l’aparició de tifus, tuberculosi i sarna, que van provocar una alta mortalitat infantil. Per sobreviure a la situació es van establir importants lligams de solidaritat entre les preses. L’any 1955, la presó de les Corts va ser desallotjada i les recluses, traslladades, primer a la Model i després a la presó de la Trinitat. Dos anys després, l’edifici va ser recuperat per les monges dominiques i el van vendre a una immobiliària que el va enderrocar per construir-hi uns grans magatzems i edificis de vivendes.

Més informació a: www.presodelescorts.org

Aquesta parròquia del barri de les Corts va ser incendiada durant la Guerra Civil i utilitzada com a magatzem mentre durà el conflicte bèl·lic.

La Parròquia de Nostra Senyora del Remei, d’estil historicista, es va aixecar entre el 1846 i el 1849, obra de Josep Oriol Mestres. El campanar es va construir cinquanta anys més tard, l’any 1897. El 1936, amb la insurrecció militar i el conseqüent esclat de la Guerra Civil espanyola, alguns ciutadans exaltats del barri atacaren l’edifici mentre que un altre grup de persones varen intentar evitar-ho i van poder salvar alguns béns de l’església. Tot i així, el 21 de juliol l’església fou incendiada i la coberta i les voltes s’enfonsaren. Només van restar en peus els murs externs, la capella del Santíssim Sagrament i el campanar, però tots tres elements van patir molts desperfectes. Durant la guerra, la capella va ser ocupada per un comitè de paletes que va habilitar l’espai com a oficines i magatzems. La casa parroquial va ser destruïda, però part de l’arxiu parroquial va ser salvat. Amb la fi de la guerra, l’any 1940 s’iniciaren les obres de reconstrucció de l’església, que van finalitzar el 1948. Actualment és coneguda com a parròquia de Santa Maria del Remei.

La Colònia Castells és un dels pocs testimonis que resten dempeus del passat obrer al districte de les Corts. Ideat com un projecte d’inversió urbanística privada, va allotjar a famílies humils que cercaven oportunitats de feina a la Barcelona industrial dels anys 1920, i va acabar esdevenint un pol d’anarquisme durant els anys de la Segona República i la Guerra Civil. 

L’empresari Manuel Castells va obrir el 1874 una fàbrica d’hules i teixits encerats en aquesta zona de Les Corts. El 1923 la vídua del seu fill, Maria Dolors Barnola Grau, i la néta Maria Castells Barnola van iniciar la construcció d’una colònia d’habitatges per a famílies obreres en uns terrenys propers que havien heretat. L’industrial Vicenç Piera s’afegí al projecte aportant un solar contigu de la seva propietat, i així la Colònia Castells va quedar delimitada en una illa que comprenia 142 cases d’uns 30 metres quadrats cadascuna. La Colònia es va poblar amb famílies nouvingudes de Castella-la Manxa, València, Múrcia, Aragó i Andalusia, atretes per la demanda de mà d’obra que hi havia a Barcelona durant els anys 1920. L’any 1930 ja allotjava 742 persones, aquesta alta densitat de població (5,22 per habitatge) i l’aïllament dels terrenys que la rodejaven van fer que es creessin forts vincles de germanor entre la comunitat.

Amb l’esclat de la Guerra Civil les forces lleials a la República i bona part de la ciutadania, amb els sindicats obrers i anarquistes al capdavant, van sortir al carrer per defensar Barcelona. En aquest context, la Colònia Castells va esdevenir el centre neuràlgic del moviment anarquista a Les Corts. Ja entre els anys 1910 i 1930 una xarxa d’organitzacions llibertàries com l’Ateneo de Las Corts i el bar Los Federales eren freqüentats per veïns de la Colònia. Es va crear també el Comitè Revolucionari de les Corts amb l’objectiu de defensar el barri i la ciutat seguint principis anarquistes. Edificis com el Convent de les Carmelites –actual col·legi Santa Teresa de Lisieux– va ser transformat en seu de l’organització i menjador popular, Can Deu es va convertir en ateneu llibertari i la Caserna del Bruc a Pedralbes va ser ocupada i batejada com a caserna Bakunin. D’aquest mateix moviment sorgí la columna Los Aguiluchos de Las Corts, un centenar de voluntaris que van anar a lluitar al front d’Aragó, formada per residents de la Colònia, com el cenetista Francisco Piqueras o els germans López Parra, o per veïns i veïnes dels voltants com Conxa Pérez Collado, una de les poques dones que integraren la columna i que amb el temps va esdevenir una reconeguda lluitadora antifranquista. Altres, com els germans Francisco i Fèlix Carrasquer, impulsors del corrent anarquista a les Corts, també van marxar a lluitar al front i posteriorment s’exiliaren i foren enviats a camps d’internament francesos. 

Durant la dictadura franquista, la Colònia va ser testimoni dels canvis urbanístics de la zona. El Pla Comarcal del 1953 implantat per l’alcalde Josep Maria de Porcioles creava un nou model de ciutat on es forçava el trasllat o tancament d’indústries per requalificar terrenys, fet que repercutia en grans beneficis per al sector immobiliari mentre es densificaven els barris amb alts edificis. Amb la Transició arribà el Pla General Metropolità del 1976, un projecte per remodelar l’espai urbà de Barcelona, que qualificà la Colònia com a zona verda. Aquesta afectació va posar les bases de la desaparició de la Colònia i de la seva vida comunitària i el veïnat va haver d’assimilar que els seus habitatges estaven condemnats a desaparèixer. 

Però no va ser fins l’any 2002 quan es va aprovar el Pla urbanístic de la Colònia Castells, on es fixava la seva demolició, afectant a 220 famílies. El 2010 s’iniciaren els primers desallotjaments i el posterior enderroc de cases buides. La segona fase es va completar l’any 2014, i avui només resta dempeus el passatge Piera com a testimoni de la fisonomia de la Colònia.

L’any 1999 s’inaugurà el monument en memòria de Josep Tarradellas, qui fou president de la Generalitat de Catalunya a l’exili i qui dirigí el primer autogovern català un cop recuperada la democràcia.

El carrer que des del 1929 portava el nom d’Infanta Carlota -a excepció dels anys de la Segona República, quan s’anomenà carrer de Bernat Metge- passà a dir-se Josep Tarradellas l’any 1988, després de la mort de l’expresident el mes de juny d’aquell any. Posteriorment, el 18 de gener del 1999, en el centenari del naixement de Tarradellas, s’inaugurà el monument que avui hi podem veure. Obra de l’escultor Xavier Corberó, es tracta d’una columna de 23 metres d’alçada formada per cinc blocs de pedra fosca i quatre de marbre blanc intercalats, recordant les quatre barres de la senyera catalana.

Josep Tarradellas, conseller de la Generalitat republicana en diverses ocasions i qui des del 1954 mantingué el càrrec de president de Catalunya exiliat a França, intensificà a partir del 1976 -un cop mort el dictador- els contactes amb polítics catalans de l’interior, sense arribar mai a concretar un acord per a la recuperació de l’autonomia de Catalunya. A les primeres eleccions democràtiques del 1977, a Catalunya triomfaren els partits que defensaven el restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 1932. Per tal de neutralitzar aquestes forces rupturistes, l’elegit president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, va reconèixer la legitimitat històrica del president Tarradellas, que el 27 de juny va viatjar a Madrid on s’entrevistà amb Suárez i amb el rei Joan Carles I. Tarradellas negocià el restabliment de la Generalitat al marge de l’Assemblea de Parlamentaris -plataforma que agrupava els 47 diputats i els 16 senadors elegits a Catalunya en les eleccions- i prescindint de la reivindicació de l’Estatut del 1932. El 2 de juliol es va fer públic el protocol que reinstaurava vagament l’autonomia de Catalunya i un decret de 29 de setembre del 1977 va reconèixer Josep Tarradellas com a president de la Generalitat.

Finalment, la tarda del 23 d’octubre del 1977, Tarradellas va arribar a Barcelona enmig d’una impressionant rebuda popular que culminà amb un discurs del president des del balcó de la Generalitat recordat per la històrica frase «Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí».

El 19 de maig del 1960, durant la celebració del centenari del naixement del poeta Joan Maragall al Palau de la Música Catalana -en el que hi havia 4 ministres de Franco-, el públic es va posar a cantar «El Cant de la Senyera», himne català prohibit pel règim franquista, esclatant així els incidents coneguts com els Fets del Palau.

L’any 1960 l’Orfeó Català, amb seu al Palau de la Música, preparà els actes d’homenatge al centenari del naixement de Joan Maragall amb la voluntat que fos un esdeveniment reivindicatiu del catalanisme i amb la interpretació del «Cant de la Senyera», considerat un dels símbols del nacionalisme català i obra del mateix Maragall. El 21 d’abril del 1960, un cop aprovat el programa, l’Orfeó demanà el permís necessari a la Delegació Provincial d’Informació i Turisme per poder celebrar l’homenatge. Dies més tard, la Jefatura Superior de Policia notificà a l’Orfeó que el concert havia de ser ajornat a causa del seu contingut. Davant d’això, l’entitat optà per suprimir del programa el «Cant de la Senyera» i poder mantenir la data de l’homenatge per al 19 de maig.

En aquella època hi havia una efervescència d’iniciatives antifranquistes de caràcter civicocultural, aparegudes a mitjans dels anys 50, que integraven una militància catalanista i algunes d’elles, a més, tenien una base clarament catòlica i generalment conservadora. Entre 1954 i 1955 es va crear, per exemple, el grup Catalans Catòlics o Crist Catalunya (CC) integrat per joves cristians com Jordi Pujol, qui en el futur seria president de la Generalitat de Catalunya entre el 1980 i el 2003. Aquest grup fou protagonista dels anomenats Fets del Palau, que tingueren lloc durant l’homenatge a Joan Maragall.

Aquell vespre, el Palau -on hi havia quatre ministres de Franco- estava ple de policia per indicació de les autoritats franquistes. En el moment que s’hauria hagut d’interpretar el «Cant de la Senyera», un grup de catalanistes del públic va entonar la primera estrofa de l’himne i foren seguits per bona part dels assistents. La policia va intervenir immediatament, va esbatussar als activistes, els quals van respondre a cops de puny. Es va detenir a 25 persones que van ser interrogades i torturades a la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana. Posteriorment, van haver-hi altres detinguts, entre els quals Jordi Pujol, que tot i ser un dels impulsors de la reivindicació, no va assistir al Palau aquella nit. Foren sotmesos a un consell de guerra i se’ls culpà de ser els responsables dels successos i de la difusió d’un full volant on es criticava el dictador. En conseqüència, Pujol va ser condemnat a set anys de presó.

L’edifici de la Prefectura Superior de Policia va ser, des de l’inici de la dictadura i fins al final del franquisme, un dels símbols de la repressió franquista a la ciutat de Barcelona. En aquesta comissaria, les forces de l’ordre van portar a terme interrogatoris i tortures als opositors al règim, homes i dones, que foren detinguts.

Durant la dictadura (1939-1975), la Prefectura Superior de Policia va ser la seu de la Sisena Brigada -coneguda també com a Brigada Politico-Social-, la policia política del règim franquista que fou creada per llei el 8 de març del 1940 inspirant-se en la Gestapo nazi. La Brigada Politico-Social era l’encarregada de la persecució sistemàtica i arbitrària de qualsevol persona sospitosa de ser «desafecte» al règim franquista. Eduardo Quintela i Pedro Polo en varen ser els caps més destacats fins a la fi dels anys cinquanta. El 1963, Antonio Juan Creix va ser nomenat cap del destacament i a partir del 1968 ho fou el seu germà, Vicente Creix. Ambdós van esdevenir les figures més temudes pels opositors a la dictadura.

La brigada desenvolupà una acció plenament política de desarticulació de l’antifranquisme, amb total impunitat i sense cap control judicial, i va fer de la tortura el mètode habitual de treball a partir del qual elaborava els atestats que permetien iniciar els procediments sumaríssims o l’acció del Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Els interrogatoris incloïen humiliacions i amenaces, pallisses o tortures com la de la «banyera», on se submergia el cap dels detinguts en un recipient amb aigua freda. Estava dividida en grups especialitzats: Servei d’Universitat, Afers laborals, Activitats catalanoseparatistes, Activitats comunistes, etc.

Entre les moltes operacions que es van executar des de la Brigada Politico-Social hi destaquen la «caiguda dels 80» de l’any 1947, que significà la desarticulació del moviment guerriller comunista i de l’aparell de propaganda del PSUC, així com la detenció d’alguns òrgans directius d’aquest partit. La Politico-Social també va dur a terme la detenció de Joan Comorera i Gregorio López Raimundo; la de Jordi Pujol arran dels Fets del Palau de la Música del 1960; la desarticulació de la Caputxinada del 1966; o la violenta desfeta de la manifestació protagonitzada per capellans davant de la Prefectura de Policia en protesta per les tortures infligides a l’estudiant Joaquim Boix. Membres de la brigada també van participar en els últims crims comesos pel franquisme, com són l’execució de Salvador Puig-Antich l’any 1974 i de Juan Paredes «Txiki» el 1975.

El 23 de juliol del 1936, quatre dies després que el cop d’estat militar en contra de la República fos aturat als carrers de Barcelona, el sindicat CNT ocupà aquest edifici, que era la seu del Foment Nacional del Treball, l’organització patronal catalana. L’hegemonia del sindicat durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) convertí aquest espai en un dels centres de poder de Catalunya. Des d’aquest punt, per exemple, es va iniciar el comiat popular a Buenaventura Durruti, líder sindicalista mort al front el 20 de novembre del 1936.

La Confederació Nacional del Treball (CNT) fundada a Barcelona l’any 1910 sota els preceptes de l’anarconsindicalisme prengué una part molt activa en la lluita contra l’aixecament militar del 19 de juliol del 1936. A partir d’aquest moment, adquirí un paper cabdal compartint protagonisme amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fet que provocà que el sindicat passés a anomenar-se CNT-FAI. La victòria de l’antifeixisme atribuí hegemonia politicomilitar als anarcosindicalistes fent que el poder de la ciutat quedés a les seves mans i s’encetés una situació revolucionària durant la qual moltes organitzacions veïnals, polítiques i sindicals van ocupar edificis i locals. El 23 de juliol, la CNT ocupà el Foment Nacional del Treball i l’edifici contigu (propietat de Francesc Cambó qui, refugiat a París, donà suport a la rebel·lió militar feixista), convertint-los en la seu del Comitè Regional del sindicat, coneguda com la Casa CNT-FAI.

Un dels líders de la CNT més coneguts fou Buenaventura Durruti, qui participà activament en els fets revolucionaris de principis de la guerra a Catalunya i que formà part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, organisme creat el juliol del 1936 per organitzar les forces que lluitaren contra l’alçament militar a Catalunya i al front d’Aragó. Poc després, va decidir passar al front i formar la columna Durruti, que es va dirigir primer a Saragossa i el mes de novembre, cap a Madrid, on va morir per causes encara avui desconegudes. El dia 21 de novembre, el cadàver de Durruti va sortir cap a Barcelona, on s’havia habilitat una cambra fúnebre a la Casa CNT-FAI. Durant tota la nit una multitud va desfilar per la seu dels anarcosindicalistes i el matí del 23 de novembre es va iniciar una comitiva que acompanyà el fèretre de Durruti, cobert per una bandera vermella i negra, fins al cementiri de Montjuïc. Al capdavant es van situar els milicians de la columna Durruti, representants de la CNT-FAI i del govern republicà, entre els que destacaven el President de la Generalitat, Lluís Companys, i l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer. Darrere d’aquests i dels familiars del difunt, s’hi va sumar la resta de representants dels partits d’esquerra. El mes de setembre del 1937, l’Ajuntament canviaria el nom de Via Laietana per Buenaventura Durruti.

Amb l’ocupació franquista de Barcelona el gener del 1939, la patronal recuperà el local i Franco il·legalitzà la CNT i n’expropià tots els béns. Tot i així, el sindicat tingué una gran presència a la clandestinitat durant la dictadura, tant en la lluita sindical com en la lluita armada, convertint-se en la primera força d’oposició fins a mitjans de la dècada dels anys 1950.

L’estació de França, anomenada anteriorment «Barcelona-Término», va ser el punt d’arribada de milers d’immigrants de la resta de l’Estat a les dècades del 1940, 1950 i 1960. Molts d’aquests nouvinguts eren retornats al seu lloc d’origen per les autoritats franquistes. Anteriorment, durant la Guerra Civil espanyola, l’estació de França també havia estat punt de partida de milers de persones que s’exiliaren a França, fugint de l’avanç de les tropes franquistes.

Als anys 1940 s’inicià un procés migratori sense precedents amb destí a Catalunya que es prolongaria durant tres dècades, afectant sobretot Barcelona i l’àrea metropolitana, que comptava amb una indústria emergent. Milers d’immigrants arribaren principalment de regions rurals de la resta d’Espanya, però també d’altres parts de Catalunya, amb l’objectiu de trobar feina allà on hi havia demanda de mà d’obra. Entre el 1955 i el 1975, a Catalunya la població augmentà en un 50% a causa d’aquestes onades migratòries, arribant a 5.657.800 habitants l’any de la mort de Franco. Però l’aspecte econòmic no era l’única causa d’aquesta immigració, també hi havia motius polítics, ja que moltes persones que havien donat suport a la República durant la Guerra Civil fugiren dels seus llocs d’origen per evitar les represàlies del règim franquista.

La majoria d’aquests immigrants arribaven a Catalunya en ferrocarril, sent l’estació de França el punt d’arribada. Milers d’immigrants procedents d’Andalusia van arribar amb l’exprés conegut com «El Sevillano», que recorria la península Ibèrica de sud a nord i d’oest a est. Avui, al Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, a Sant Adrià de Besòs, s’hi pot visitar un vagó d’aquest tren com a símbol dels grans moviments de població en aquells temps difícils.

Davant d’aquest fenomen migratori, que provocà importants nuclis de barraques al cinturó industrial de Barcelona, l’any 1952 el Governador Civil Felipe Acedo publicà una circular demanant als ajuntaments de la província que impedissin l’entrada i permanència de persones sense domicili legalitzat i sense un contracte de treball. Per acomplir aquesta norma, la policia actuava a la mateixa estació de França, tant amb agents uniformats com amb agents camuflats de paisà pertanyents al Servicio de Evacuación. Un cop detinguts, els nouvinguts eren traslladats al Palau de les Missions a Montjuïc, un dels pavellons construïts per a l’Exposició Universal del 1929 que fou reconvertit en centre d’internament i classificació d’immigrants. Des d’aquest punt, un cop identificats i classificats, els immigrants eren repatriats als seus llocs d’origen. Entre el 1952 i el 1957 es van retornar prop de 15.000 persones que passaren pel palau de les Missions.

A l’edifici de l’Escola Nàutica de Barcelona s’hi instal·là el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, organisme creat el 21 de juliol del 1936 -dos dies després que l’alçament militar en contra de la República fos aturat a Barcelona- per mobilitzar les forces que havien de lluitar vers la rebel·lió militar a Catalunya i al front de guerra.

El 20 de juliol del 1936, el president Lluís Companys, conscient que l’important paper de les forces populars en la victòria sobre els militars sollevats era a punt de provocar una revolució obrera, va convocar una reunió amb tots els partits d’esquerres i amb els grans sindicats (CNT-FAI), per trobar una solució a la ingovernabilitat en què es trobava el país. A la reunió, Companys va proposar crear un nou organisme de poder que inclogués totes les forces antifeixistes i que actués com un veritable govern assumint la direcció de la lluita a Catalunya, aquest seria el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA). El 21 de juliol s’oficialitzà la formació del CCMA sota la direcció de la Generalitat. El Comitè estava format per representants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors (UGT), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), la Unió Socialista de Catalunya (USC), Acció Catalana Republicana (ACR), la Unió de Rabassaires (UR) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Al llarg dels més de dos mesos d’existència del Comitè, aquest organisme va organitzar les milícies obreres i les columnes que partien cap al front, principalment el d’Aragó.

L’organització, que va tenir com a centre d’operacions l’edifici de l’Escola Nàutica del port de Barcelona, es va estructurar en diversos departaments: Milícies de Barcelona, Milícies de Comarques, Propaganda, Salconduits, Proveïments, Patrulles de control, Transports, Sanitat i Subsidis. La creació del CCMA va suposar la institucionalització d’una dualitat de poders. El poder real era del CCMA, que actuava com un autèntic govern, mentre que la Generalitat de Catalunya s’encarregava dels espais de poder que el mateix CCMA li cedia. El fet que el CCMA assumís competències, més enllà de la defensa de Catalunya, que afectaven tots els àmbits de la vida política, econòmica i social, va generar problemes dins del bloc antifeixista. Les principals tensions foren degudes als actes de repressió indiscriminada en contra de ciutadans que simpatitzaven amb l’alçament militar: classes benestants, militants de dretes, religiosos, etc.

La classe política catalana, des de la Generalitat fins a la majoria d’organitzacions i partits polítics, es va aplicar per aturar la repressió. Finalment, el 27 de setembre del 1936, el CCMA va ser dissolt i s’aprovà l’entrada al govern català del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i dels anarcosindicalistes (CNT-FAI).

L’edifici que fou seu del CCMA acull avui la Facultat de Nàutica de Barcelona, considerada la més antiga de l’Estat espanyol, integrada a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) des del 1990.

Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), al carrer de Sant Miquel del barri de la Barceloneta se li canvià el nom pel de Miquel Pedrola, veí del barri i dirigent del POUM que morí al front de batalla. La inscripció amb el nom del milicià va ser tapada amb diverses capes de pintura durant la dictadura franquista, quan es canvià bona part del nomenclàtor de la ciutat, i fou restaurada l’any 2010 en una actuació per recuperar la memòria popular.

Avui, al número 45 del carrer de Sant Miquel hi trobem una pintada en la que es llegeix perfectament «Carrer de Miquel Pedrola», i a sota hi ha una placa explicativa. Aquest és el nom que rebé el carrer del 1937 al 1939, en homenatge a Miquel Pedrola i Alegre, destacat militant del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que va morir el 8 de setembre del 1936 al Front d’Osca.

Pedrola inicià la trajectòria política a la Joventut Comunista Ibèrica per després ingressar al POUM. Amb l’esclat de la Guerra Civil, s’incorporà a les primeres columnes de milicians que sortiren de Barcelona cap al front, amb el grau de comandant. Va resultar mort en l’atac a Casetas de Quicena (Osca) i la notícia de la seva mort va provocar una gran commoció a Barcelona, ja que era una figura molt coneguda i popular. El funeral fou multitudinari, amb nombroses mostres de condol per part de la ciutadania. Al barri de la Barceloneta, on residia i era molt conegut, es va celebrar un homenatge a la seva memòria l’octubre del 1936, organitzat per la Joventut de la Unió de Cooperadors. El canvi de nom del carrer fou aprovat per l’Ajuntament de Barcelona i es féu efectiu en un acte públic en què intervingueren diferents personalitats el 21 de febrer del 1937. El carrer va recuperar el seu anterior nom amb la instauració del règim franquista.

Aquesta inscripció fou descoberta l’any 2009 i, gràcies a la mobilització d’historiadors i de les diverses associacions de veïns de la Barceloneta i altres entitats del barri, s’aconseguí que els propietaris de l’edifici, que l’estaven remodelant, acceptessin conservar-la i restaurar-la.

A l’interior del mercat de la Barceloneta -a l’entrada est- hi trobem uns plafons informatius sobre els estralls que van causar els bombardeigs de l’aviació feixista al barri durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), convertint-se en una de les zones més afectades de la ciutat.

El barri de la Barceloneta va ser un dels més castigats per l’aviació feixista durant la Guerra Civil. Va patir nombrosos bombardejos degut a la seva situació estratègica, ja que a banda del port marítim i pesquer, albergava la fàbrica de gas i els tallers de la Maquinista Terrestre i Marítima, indústria que fabricava material de guerra. Molts van ser els indrets del barri afectats, entre aquests la plaça de la Font, on es trobava el mercat i on avui hi trobem els plafons informatius que recorden aquells dramàtics fets. Els bombardejos van ser tan intensos sobre aquest barri i tan nombroses les víctimes mortals que l’Ajuntament va haver de facilitar allotjament a moltes famílies en altres punts de la ciutat, sobretot a la zona alta, on nombrosos pisos de famílies benestants havien quedat buits per la fugida dels seus propietaris en esclatar la guerra.

Entre els bombardejos que afectaren el barri, destaca el que tingué lloc el 29 de maig del 1937 quan una esquadrilla d’avions va concentrar tota l’activitat sobre la Barceloneta, destrossant nombrosos edificis i provocant un elevat nombre de víctimes mortals. A més, una de les bombes va destruir una nau dels tallers de la Maquinista Terrestre i Marítima, causant ferides de gravetat a 9 persones. Un dels objectius del bombardeig era destruir la fàbrica de gas que sortosament no va patir desperfectes. El dia 1 d’octubre del 1937 es va produir un altre atac aeri sagnant, ja que a banda de les bombes llençades des dels avions, aquests van metrallar a la població que fugia corrent, especialment al passeig Nacional -avui Joan de Borbó- i els seus voltants. Aquell dia, dotze bombes van caure sobre un col·legi del carrer Balboa en horari de classe. El total de víctimes del bombardeig fou de 87 morts i 53 ferits. Un nou atac produït per l’aviació italiana el dia 19 d’octubre del mateix any va afectar massivament el moll de Pescadors i el moll de Barcelona, deixant la torre Jaume I de l’aeri del port inutilitzada.

El Foment Martinenc, entitat sense ànim de lucre que avui ofereix activitats culturals i de lleure a infants, joves i adults, fou fundat l’any 1878 per les classes treballadores de Sant Martí de Provençals. Durant el període de la Segona República espanyola (1931-1939), l’associació va multiplicar la seva activitat convertint-se en un referent per als sectors populars del barri. L’edifici actual ocupa l’espai de la seu històrica de l’entitat.

El Foment Martinenc, creat a iniciativa dels sectors menestrals i obrers amb una consciència social avançada, tenia l’objectiu d’oferir instrucció i coneixement als veïns de Sant Martí de Provençals, aleshores un municipi independent de caràcter eminentment obrer que no s’integrà a Barcelona fins a l’any 1897. L’entitat també oferia als seus membres un espai d’oci i de cultura amb actuacions teatrals, jornades literàries i sessions de ball en una sala pròpia.

L’associació es va mantenir al marge de la política fins que l’any 1931, en proclamar-se la Segona República, donà suport explícit al nou govern. El Foment Martinenc es convertí aleshores en alguna cosa més que un espai de formació i de relació social. Fou també el lloc de difusió de la llengua (el català era la llengua oficial de l’entitat), la cultura i la tradició catalanes, juntament amb la consciència social. Durant el període republicà, el Foment Martinenc es va convertir en un referent per als sectors populars del barri atesa la seva funció social i la intensa activitat que desenvolupà, tot multiplicant l’organització de cursos, conferències, concerts i obres teatrals.

Dins l’entitat s’impulsà per primera vegada la participació de les dones -que fins aleshores no n’havien format part- i el 1935 es creà la Secció Femenina, que un any més tard tindria plens drets dins l’estructura de l’associació. A partir de l’any 1936, la inscripció de sòcies va ser un fet normalitzat. Encara avui la Secció Femenina és un dels pilars de l’entitat.

Durant la Guerra Civil, el Foment Martinenc es convertí en un objectiu de les diferents forces polítiques i sindicals per intentar influir en la seva massa social, però la condició d’espai obert a tots els criteris i l’actitud de no bel·ligerància, no van permetre que l’entitat s’identifiqués amb cap formació malgrat el caràcter obrer i progressista.

L’edifici que avui acull el centre comercial Glòries conserva l’estructura de la que fou la fàbrica de màquines d’escriure Hispano Olivetti, els treballadors de la qual van reclamar en diverses ocasions una millora de les condicions laborals i salarials durant la dècada dels anys 50 i 60 del segle XX. Aquestes protestes s’emmarcaren en l’onada reivindicativa del moviment obrer, un dels més bel·ligerants en contra del règim franquista.

El 1940 l’empresa Hispano Olivetti va adquirir un solar a la Gran Via de les Corts Catalanes número 866 -aleshores avinguda de José Antonio Primo de Rivera- per aixecar-hi un edifici de 2.700 m². L’any 1963 l’empresa ja ocupava 32.000 m² i comptava amb 3.220 treballadors, que sempre es mostraren molt actius en les reivindicacions de millora de les classes obreres.

El descontentament obrer a l’Espanya franquista esclatà a mitjans dels anys 1950, quan el règim mantenia els salaris molt baixos i els preus del mercat eren cada cop més alts donada l’obertura econòmica que va promoure el Govern. Tant els treballadors de la Hispano Olivetti com d’altres empreses a Catalunya i Espanya havien reivindicat una pujada de salaris mitjançant diverses vagues que sempre acabaven amb intervenció policial, detencions i acomiadaments. Davant d’aquesta situació, el 1958 es va aprovar la Llei de Convenis Col·lectius, que permetia a les empreses i els treballadors negociar les condicions laborals i retributives, sempre amb la participació de la Organización Sindical Espanyola -l’únic sindicat legal a Espanya durant el franquisme, també conegut com a Sindicat Vertical- com a representant dels treballadors.

L’abril del 1962 a les mines d’Astúries s’inicià una vaga que fou fortament reprimida per la policia i que s’expandí per tot l’Estat espanyol. En aquest context, el 16 de maig del 1962 els treballadors de la Hispano Olivetti van iniciar una aturada per reivindicar un salari de 175 pessetes diàries i una negociació del conveni laboral vigent, signat un any abans. Com a resultat de la vaga, hi va haver nombroses detencions i acomiadaments i, 3 dies després, els obrers tornaren a la feina. El 25 de maig se celebrà una reunió entre treballadors i empresa en què es pactà la negociació de les reivindicacions dels obrers i es denuncià la connotació política -en contra del règim- que havia tingut la vaga.

Com a resultat d’aquestes mobilitzacions, el setembre del 1962 Franco va promulgar la Llei de Conflictes Col·lectius en la qual s’admetia l’existència de conflictivitat obrera i es diferenciava la vaga per motius econòmics de la feta per motius polítics, tot i considerar les dues il·legals. A més, el 17 de gener del 1963 s’implantà un salari mínim interprofessional. El cas de la Hispano Olivetti va significar un dels moviments obrers reivindicatius més organitzats de Barcelona i la plantilla va tenir una presència molt important en les reivindicacions posteriors.

Al carrer de la Llacuna, entre Ramon Turró i Doctor Trueta, encara s’hi conserva la façana del que va ser la fàbrica «el Cànem» en un edifici que avui acull oficines i un hotel de 4 estrelles. Quan el 26 de gener del 1939 les tropes franquistes entraren a Barcelona, les presons de la ciutat es van veure totalment desbordades a causa de les extraordinàries dimensions de la repressió franquista i hagueren de ser habilitats altres edificis. Aleshores, el Cànem es convertí en un centre de detenció per a persones sospitoses de no ser afins al nou règim.

A la segona meitat del segle XIX, el Poblenou es va constituir com el principal nucli industrial de la ciutat i per aquest fet rebé el nom del «Manchester Català». Durant aquests anys es van posar en funcionament moltes fàbriques, sobretot del sector tèxtil, com la fundada l’any 1882 pels germans Bartolomé i Carles Godó, els mateixos que fundaren el diari La Vanguardia. Fou popularment coneguda com «el Cànem», que és una fibra molt semblant al jute, que era el producte que s’hi fabricava. Al Cànem hi treballaven uns 2.000 obrers, sobretot dones i nens en unes condicions molt dures.

Al 1939 els germans Godó, mostrant la seva afecció al General Franco, cediren gratuïtament l’espai a les autoritats franquistes, que el convertiren en un centre de detenció aprofitant les dues naus i el pati exterior que la constituïen, i perquè al davant es trobava una caserna de la Guàrdia Civil que podria efectuar la vigilància del recinte. Al voltant de 3.000 republicans van malviure al centre amb una alimentació molt escassa, una angoixant manca d’espai i sotmesos a un règim disciplinari amb constants amenaces i maltractaments per part dels cossos de vigilància. A més, eren obligats a cantar, cada matí, l’himne falangista «Cara al Sol». Pel Cànem es calcula que hi van passar prop d’11.000 represaliats republicans, funcionant com un apèndix de la presó Model fins al 23 de març del 1942 quan els últims presos foren traslladats.

Avui, al paviment de la Rambla del Poblenou, a l’alçada del carrer de Llull, hi ha una placa dedicada a les «Dones del Cànem» en memòria de les treballadores que van ser sotmeses a condicions de treball extremes. No existeix, però, cap referència als presos que hi foren confinats per la dictadura franquista.

L’espai on es va construir el recinte del Fòrum de les Cultures, celebrat l’any 2004, havia estat anteriorment el camp de la Bota, un indret utilitzat durant la Guerra Civil i sobretot durant la dictadura franquista com a escenari d’execucions. Un espai allunyat del nucli urbà per evitar que els curiosos poguessin presenciar els afusellaments. Avui, en aquest punt de la ciutat s’aixeca el monument «Fraternitat» per recordar els que hi foren assassinats.

Al terreny del camp de la Bota, situat entre els termes de Barcelona i de Sant Adrià de Besòs, l’any 1858 s’hi va construir un castell per a instal·lar-hi una escola d’artillers que va funcionar fins la Segona República. A partir del 1925, aquesta zona de la ciutat es va anar transformant en un dels nombrosos nuclis de barraques de Barcelona on s’instal·laren immigrants que arribaven a la ciutat amb l’esperança de trobar feina i una vida millor.

Iniciada la Guerra Civil espanyola (1936-1939), el parapet d’entrenament del camp de la Bota va ser el lloc escollit pel govern de la República per afusellar-hi 44 militars que s’havien revelat amb el cop d’estat del 1936. Però va ser un cop acabada la guerra que el camp de la Bota es convertí en espai emblemàtic de la repressió franquista. Les noves autoritats van utilitzar aquests terrenys per dur-hi a terme els nombrosos afusellaments dels qui eren sotmesos a un consell de guerra i sentenciats a mort per rebel·lió militar, bàsicament membres de partits polítics, de sindicats i d’organitzacions que havien donat suport a la República. Fonts especialitzades afirmen que un total de 3.385 persones van ser executades a Catalunya després de la guerra, de les quals prop de 1.700 van ser mortes al camp de la Bota. Gran part dels afusellaments es portaren a terme entre el 1939 i el 1940.

Els condemnats a mort s’assabentaven del seu destí poques hores abans de morir i eren traslladats en camió des dels diversos centres de detenció al camp de la Bota. Un cop afusellats, eren duts al cementiri de Montjuïc i enterrats a la fosa comuna del fossar de la Pedrera. Abans, un metge de l’exèrcit certificava la mort amb un document on normalment hi posava que la causa havia estat una hemorràgia interna, sense especificar què l’havia causada. Amb la celebració del Congrés Eucarístic Internacional el 1952 a Barcelona es va posar fi a aquesta pràctica al camp de la Bota, en un intent de netejar la imatge del règim.

L’any 1992 s’instal·là el monument «Fraternitat» -obra de Miquel Navarro- en homenatge a les persones mortes en aquest indret. Al peu hi ha una inscripció que en un primer moment fou dedicada a les víctimes de la Guerra Civil, tot i que al 2004 va ser canviada per una dedicada als afusellats entre el 1936 i el 1952, és a dir, a les víctimes de la guerra i de la dictadura franquista. L’any 2013 s’instal·là també una placa en memòria dels veïns de Barcelona que durant anys van habitar en barraques en aquesta zona de la ciutat. D’altra banda, a la part del camp de la Bota que pertany a Sant Adrià de Besòs, l’any 2010 s’hi va instal·lar una cartellera informativa en el punt on hi havia el parapet d’afusellament i s’hi va celebrar un acte d’homenatge a les víctimes.

L’antiga fàbrica de camions Pegaso, que estava situada en aquest punt del barri de la Sagrera, va ser escenari de diverses protestes de treballadors durant els anys 1950 i 1960, en ple franquisme. El moviment obrer va ser un dels corrents que s’oposà més durament a la dictadura. Ja a la dècada del 1970, el barri va viure les reivindicacions dels veïns, que reclamaven l’ús social de l’espai que deixà la fàbrica al ser traslladada a la Zona Franca.

L’any 1951, els treballadors de l’Empresa Nacional de Autocamiones S.A. (ENASA), coneguda com la Pegaso, se sumaren a la vaga general convocada el mes de març. Sorgia amb força un moviment obrer que reclamava augments de sou i millores laborals, però que també s’oposava a una dictadura que afavoria els empresaris en detriment dels drets dels treballadors. Al llarg de la dècada dels anys 1950 se succeïren noves protestes a la Pegaso que acabaren amb la intervenció policial a la fàbrica i la detenció de treballadors. L’any 1956 es va dur a terme una vaga per demanar la jornada de 8 hores, un salari digne i una assegurança d’atur. I al mes de març del 1958 els treballadors es van sumar a la vaga en solidaritat amb els miners asturians mobilitzats en contra de la congelació salarial, patint així represàlies com el tancament de la fàbrica -amb la conseqüent suspensió de sou- i acomiadaments.

Durant la dècada dels anys 1960, la reivindicació obrera va ser molt activa. Al 1962 hi hagué una aturada solidària amb els companys miners que foren acomiadats després d’una vaga. La protesta fou seguida per obrers de tot l’Estat, dels quals 50.000 a Catalunya, i els treballadors de la Pegaso incorporaren a la reivindicació la negociació d’un conveni col·lectiu que havia estat posposada des del 1958. Això comportà el tancament de la fàbrica durant 15 dies i l’acomiadament de 4 treballadors.

L’any 1971 s’inicià el trasllat de la fàbrica a la Zona Franca i els veïns es mobilitzaren per recuperar l’espai i dotar-lo d’una funció social. Reclamaven una escola i un parc per als barris de la Sagrera i Sant Andreu. El 1975, ENASA va vendre la meitat dels terrenys a una immobiliària que ràpidament hi construí pisos; l’altra meitat pertanyia a la ciutat. Les reivindicacions dels veïns van ser constants durant aquests anys i, finalment, al 1976 l’Ajuntament inicià la construcció de l’escola que va esdevenir una de les més grans de Barcelona amb sis classes per curs. L’any 1986 s’inaugurà el parc que hi ha a l’actualitat, en un dels seus accessos (al carrer de la Sagrera) s’hi conservà l’antiga porta d’entrada a la fàbrica Pegaso i s’hi instal·là una placa en record dels treballadors que lluitaren per les llibertats i el benestar durant el franquisme.

Durant la Guerra Civil espanyola, l’església de Sant Pacià va ser reconvertida en hospital i en menjador popular.

L’església de Sant Pacià va ser construïda l’any 1895, obra de l’arquitecte Joan Torras i Guardiola. Antoni Gaudí, llavors un jove arquitecte de 27 anys, va dissenyar el mosaic del terra i la decoració interior de l’església. Durant la Setmana Tràgica (1909) va ser incendiada, però no durant la Guerra Civil espanyola gràcies a l’acció dels veïns que la van protegir, ja que el rector era molt estimat entre el veïnat.

Com altres espais religiosos de la ciutat, durant el conflicte bèl·lic va tenir un ús públic diferent al de centre de culte. Sant Pacià va ser reconvertida en hospital i també en menjador popular, batejat amb el nom de «menjadors Durruti», on diàriament se servien àpats gratuïts a la població civil per tal de suportar les mancances del període de guerra. La casa rectoral fou destinada a habitatge particular fins que, a la fi del conflicte, l’Església recuperà tot el recinte.

Projectada durant la Segona República pel GATCPAC amb l’objectiu de crear un nou model d’habitatge que millorés de manera substancial les condicions de vida de la classe obrera.

Amb la proclamació de la Segona República (14 d’abril del 1931) es van afavorir nous plantejaments en l’arquitectura seguint els corrents racionalistes provinents d’Europa. En aquest context, la Generalitat de Catalunya encarregà al Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC, creat el 1930) un projecte per dotar la població obrera d’habitatges dignes davant del gran dèficit que patia Barcelona a conseqüència de l’allau migratòria de treballadors en busca de feina a la indústria de l’àrea metropolitana. El 13 de març del 1933, el President Francesc Macià va col·locar la primera pedra de la Casa Bloc, que es va construir en diverses fases fins l’any 1936.

Es tracta de cinc blocs disposats en forma de «S» per afavorir la ventilació i il·luminació natural dels 207 pisos dúplex d’entre 55 i 77 m2. Aquests consten d’una planta baixa amb sala-menjador, cuina, lavabo, dutxa i terrassa, i de dues a quatre habitacions a la planta superior. Els locals es destinaren a serveis col·lectius: piscines, jardins, guarderies infantils, clubs d’obrers, biblioteques i cooperatives de consum. Amb l’arribada del franquisme, l’edifici va quedar desfigurat quan al 1948 s’hi va afegir un bloc en una zona comuna, conegut com el «bloc fantasma», per acollir famílies de policies nacionals. L’ala sud va ser destinada a residència de vídues i orfes de militars. Avui es pot visitar un pis de la Casa Bloc com a mostra de l’arquitectura racionalista impulsada per la Generalitat republicana.

En aquest indret de Sant Andreu es trobava el parc d’Artilleria que la vesprada del 19 de juliol del 1936 -el dia de l’alçament militar en contra de la legalitat republicana- va ser assaltat i saquejat pels obrers que defensaven la República i que van fer-se amb el control de 30.000 fusells.

A Barcelona, l’alçament militar en contra de la República s’inicià la matinada del 19 de juliol i va tenir el suport de tots els oficials adscrits al parc d’Artilleria de Sant Andreu. L’única missió era la de protegir la gran quantitat d’armament (30.000 fusells) que hi havia emmagatzemat. La defensa de l’edifici va ser organitzada juntament amb la caserna adjacent i els militars van acceptar la col·laboració voluntària d’uns 200 falangistes i tradicionalistes, que foren armats i uniformats per protegir la caserna.

Arribat el vespre, quan a la resta de la ciutat l’alçament s’havia sufocat i la situació estava controlada per les forces governamentals, un gran nombre de ciutadans encapçalats pels anarcosindicalistes de la CNT-FAI es va dirigir a la caserna de Sant Andreu amb la intenció de fer-se amb les armes. Eren conscients que aconseguir l’armament els convertiria en el potentat absolut de la situació. La Guàrdia Nacional Republicana, preocupada pel destí de les armes, no va poder evitar l’assalt i va renunciar a enfrontar-se a la multitud. A partir d’aquell moment, sindicats i obrers passaren a tenir el control del carrer; començava la revolució a Barcelona.

Les casernes de Sant Andreu, propietat del Ministeri de Defensa, van deixar de ser usades l’any 1998 i es van enderrocar el 2004 a excepció d’algunes antigues cases de militars. Aleshores es projectà la transformació urbana de la zona que incloïa la construcció d’equipaments públics i d’habitatges reclamats pels veïns del barri.

El 1963 es va inaugurar una nova presó per a dones al barri de la Trinitat Vella que seria administrada per monges de l’ordre de les Croades Evangèliques del Crist Rei. Entre les recluses hi destacaren les preses polítiques dels últims anys del franquisme.

El 9 de juliol del 1963 s’inaugurà la presó de dones de la Trinitat que havia d’acollir les 263 recluses i els 19 nens de la presó de les Corts -clausurada l’any 1955- que havien estat traslladades temporalment a la presó Model durant 8 anys. El centre fou gestionat fins al 1978 per les Croades Evangèliques del Crist Rei, un orde religiós creat el 1937 per vigilar les preses comunes i les dones republicanes empresonades. L’objectiu inicial del règim franquista era fer redimir els presos dels seus pecats, però amb la reforma del Servei Nacional de Presons de l’any 1956 la finalitat passà a ser buidar d’ideologia els interns fins que deixessin de creure en tot allò que els havia dut fins a la reclusió.

Les monges de la presó de la Trinitat, que tenien una marcada ideologia feixista, s’esforçaren per anul·lar les idees pròpies de les recluses. Les preses polítiques eren considerades més perilloses que les comunes pel fet que pensaven per elles mateixes i eren més difícils de dominar. L’objectiu de les monges era fer-los perdre la identitat i aïllar-les del món mitjançant tortures psicològiques. El desembre del 1975, després de la mort de Franco, 14 preses polítiques de la Trinitat es van declarar en vaga de fam per reclamar millores en la seva situació i fer palesa la discriminació que patien, però poques concessions se’ls van fer. Des de llavors i al llarg del 1976, el Col·lectiu Feminista de Barcelona convocà cada diumenge concentracions davant la presó per reclamar canvis en el tracte a les recluses. Finalment, l’any 1978, amb la reforma penitenciària, es va substituir les monges per funcionàries i es va aplicar la nova reglamentació de presons.

L’any 1983 la presó passà a ser Centre Penitenciari de Joves destinat a convictes menors de 21 anys. Al gener del 2009 s’inicià l’enderroc de bona part del complex i es féu un petit acte d’homenatge a les dones que hi havien estat recloses durant el franquisme.

En aquesta parròquia del barri de la Bordeta es van crear l’any 1964 les Comissions Obreres, un clar símptoma de l’organització del moviment obrer enfront de la manca de llibertats i de les dures condicions laborals imposades pel règim franquista. L’any 1976, la mateixa parròquia va ser escenari de l’assemblea de reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya.

A Barcelona, les Comissions Obreres (CCOO) es crearen formalment l’any 1964 en una reunió a la parròquia de Sant Medir on assistiren al voltant de 300 treballadors, que s’havien anat organitzant en trobades precedents a la parròquia de Sant Miquel de Cornellà de Llobregat. Això fou possible per l’aparició de nuclis obrers estables a les grans fàbriques del metall i per la conformació d’una nova classe obrera alimentada per onades migratòries de la resta de l’Estat. Entre els participants a l’assemblea de Sant Medir hi havia treballadors representatius dels diferents sectors productius. Les CCOO es van definir a si mateixes com a moviment sociopolític i no com a sindicat. L’objectiu era agrupar el conjunt dels treballadors independentment de la seva ideologia. Des de l’inici es va mostrar la voluntat d’actuar legalment -en contraposició a l’acció sindical clandestina- i al mateix temps denunciar el Sindicat Vertical (l’únic sindicat legal a Espanya durant el franquisme) per no defensar els interessos dels treballadors. Es va criticar la manca de drets que patien els i les treballadores i es proposà la creació d’un programa reivindicatiu, així com la necessitat de fer una crida per formar comissions obreres a totes les empreses.

La mateixa parròquia de Sant Medir va ser escenari, el 29 de febrer del 1976, de l’assemblea de reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat fundat al 1910 basant-se en l’anarcosindicalisme que fou prohibit pel règim franquista. Dins la Central Sindical, que havia estat una de les principals forces d’oposició clandestina a la dictadura fins a mitjans de la dècada dels anys 1950, sorgiren a partir del 1970 nuclis llibertaris joves i autònoms que, juntament amb els «cenetistes històrics», van fer possible la reconstrucció de la CNT. L’Assemblea de Sant Medir va congregar 500 persones que van debatre diversos punts: els criteris organitzatius, les tàctiques d’acció sindical i la pluralitat sindical dins l’organització. La CNT fou legalitzada el 9 de maig de 1977.

Tant la creació de CCOO com la reconstitució de la CNT a la parròquia de Sant Medir foren possibles en el context d’un catolicisme obrer que fou un component fonamental del nou moviment obrer que a Catalunya emergí a mitjans dels anys 50. Els capellans obrers exercien a les parròquies dels centres urbans amb més classe treballadora, mentre que els sindicats clandestins eren animats per militants catòlics. El catolicisme doncs, va constituir un dels pilars de l’oposició antifranquista a Catalunya, juntament amb el marxisme i el nacionalisme.

El mes de març del 1931, diversos grups d’esquerres, catalanistes i republicans van convocar a Barcelona la Conferència d’Esquerres Catalanes que es va celebrar els dies 18 i 19 a l’edifici del Foment Republicà de Sants. El resultat de la conferència va ser el naixement d’un nou partit polític, Esquerra Republicana de Catalunya, guanyador de les eleccions del 12 d’abril que van provocar la proclamació de la Segona República espanyola.

El maig del 1930, el setmanari L’Opinió va publicar el «Manifest d’Intel·ligència Republicana», que va ser signat per republicans, catalanistes, sindicalistes de la CNT, socialistes, comunistes i altres grups que apostaven per una república federal. El manifest demanava la «instauració de la república democràtica» i la necessitat d’agrupar les diferents forces polítiques catalanistes i republicanes. Malgrat que el document no va acabar de quallar en aquell moment, mesos després, el grup de L’Opinió i el Partit Republicà Català van convocar la Conferència d’Esquerres Catalanes amb l’objectiu de constituir una nova força política unitària. En tornar de l’exili, Francesc Macià i el seu partit, Estat Català, se sumaren al projecte.

El 18 de març, a les onze del matí, tingué lloc la sessió inaugural de la Conferència a l’edifici del Foment Republicà de Sants, al carrer de Cros número 7, on avui hi ha una placa commemorativa. En aquesta trobada, coneguda també com la Conferència de Sants, es marcaren les primeres idees i les bases que desembocarien en la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Tots els assistents van expressar la voluntat de crear un projecte comú per concórrer a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 i això va facilitar en gran mesura la presa d’acords. El nou partit sorgit de la reunió seria la principal força política catalana durant el període republicà, amb Francesc Macià com a president. Esquerra Republicana de Catalunya guanyà les eleccions amb el 68% dels regidors catalans en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya. Dos dies després, Francesc Macià proclamà la República Catalana des del balcó de la Generalitat.

El Poble Espanyol, construït amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929 com un compendi d’edificis representatius de les diferents regions d’Espanya, fou convertit en camp de detenció durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Denominat Camp de Treball número 1, s’hi van confinar persones detingudes per haver recolzat el cop d’estat militar en contra de la República, així com pròfugs de l’exèrcit republicà, militants anarquistes o delinqüents comuns.

El Poble Espanyol, obra dels arquitectes Ramon Reventós i Francesc Folguera, havia de ser enderrocat en finalitzar l’Exposició Internacional del 1929, però finalment va ser conservat per la bona acollida que tingué entre la ciutadania. Durant la Guerra Civil, s’hi instal·là la Jefatura Principal de Campos de Trabajo, que gestionava els camps de treball republicans que hi havia a Catalunya. Els camps de treball foren creats l’any 1936 com una eina de regeneració dels presos. L’objectiu era substituir l’oci i la inactivitat de les presons pel treball, cosa que suposava una millora qualitativa en el sistema penitenciari. Però a partir de l’any 1937, amb la creació del Servei d’Investigació Militar (SIM) que coordinava els serveis d’intel·ligència de la República, l’orientació dels camps canvià amb l’enduriment de les condicions. S’obligà els presos a treballar en fortificacions o construcció d’infraestructures.

El camp de treball número 1, instal·lat al Poble Espanyol, fou el principal centre de detenció de Catalunya. El recinte reunia les característiques adients per aquesta funció, ja que estava allunyat del centre de la ciutat i, al ser un complex emmurallat, quedava aïllat de l’exterior. El centre comptava amb dos recintes complementaris: el palau de les Missions, situat també a la muntanya de Montjuïc, i l’edifici de Seminari Conciliar del carrer de la Diputació. Va ser principalment un lloc de reagrupament de presos, que després eren distribuïts per altres camps de treball. Al Poble Espanyol sovint s’hi duien a terme interrogatoris per aconseguir informació de les activitats dels detinguts abans de ser destinats definitivament a un altre camp.

Segons els testimonis, en aquest centre, en relació als altres camps, es dispensava un tracte força correcte als presoners. Malgrat que n’hi havia que dormien a cel obert a la plaça Major del Poble Espanyol, la majoria dormia sota cobert, se’ls permetia treballar a l’exterior i no patien maltractaments per part dels cossos de vigilància. A finals de gener del 1939, quan les tropes franquistes s’apropaven a Barcelona, els presos del camp van ser enviats a la frontera francesa, acompanyant l’exèrcit republicà en retirada, tal com va passar amb uns 800 reclusos de la presó Model.

El 19 de juliol del 1936 estava previst inaugurar l’Olimpíada Popular en aquest estadi, però es va haver de suspendre a causa de l’aixecament militar feixista. Barcelona havia decidit organitzar la seva pròpia Olimpíada, amb participació de diversos països, per contrarestar els Jocs Olímpics de Berlín que Hitler utilitzà com altaveu de la propaganda nazi.

L’any 1931, Barcelona i Berlín es van disputar l’organització dels Jocs Olímpics de l’any 1936, però la proclamació de la Segona República espanyola i les notícies sobre disturbis arreu del país no van oferir prou garanties als membres del Comitè Olímpic Internacional (COI), que escolliren Berlín, convertida en la capital del Tercer Reich l’any 1933 amb l’ascens al poder del partit nazi. Per aquest motiu, Barcelona va organitzar una Olimpíada Popular -un esdeveniment creat el 1921 amb l’impuls de les classes obreres- com a alternativa als Jocs de Berlín. L’objectiu era difondre els valors d’agermanament entre els pobles mitjançant la pràctica de l’esport, amb un clar caràcter antifeixista i interclassista. Aquesta Olimpíada rebé el finançament de la Generalitat de Catalunya, del Govern espanyol i del govern francès, així com el recolzament de nombroses entitats esportives, culturals i socials catalanes.

El 19 de juliol del 1936, a l’estadi de Montjuïc -projectat per l’arquitecte Pere Domènech per a l’Exposició Internacional del 1929- estava tot a punt per a la inauguració de l’Olimpíada Popular, però l’esclat de la rebel·lió militar en contra de la República aquell mateix dia impedí la celebració de l’esdeveniment. Amb la nova situació, al voltant de 200 atletes, agraïts per la bona acollida que havien rebut de la ciutadania, van oferir a les autoritats el seu suport per defensar la República, fins al punt d’incorporar-se a les milícies ciutadanes i allistar-se a les columnes que marxaven cap al front d’Aragó. Foren els primers combatents estrangers, abans de la creació de les Brigades Internacionals.

Durant la Guerra Civil, l’estadi de Montjuïc fou utilitzat pel Comitè Central d’Ajut als Refugiats com a centre d’acollida de persones que fugien de la repressió feixista en aquelles zones que el cop d’Estat militar havia triomfat. Ja durant el franquisme, l’estadi fou molt poc usat, amb alguna excepció, com en els Jocs del Mediterrani del 1955. A la dècada de 1970 es volia enderrocar, però les pressions ciutadanes el van salvar. Amb la celebració a Barcelona dels Jocs Olímpics del 1992 va ser completament reformat, mantenint-ne les façanes del 1929. Des de l’any 2001 porta el nom d’Estadi Olímpic Lluís Companys, qui fou president de la Generalitat i afusellat pel règim franquista.

Al Fossar de la Pedrera, avui un espai de memòria que fou dignificat l’any 1985, s’hi enterraren entre el 1939 i el 1952 prop de 1.700 afusellats pel règim franquista. Es tractava de persones acusades de rebel·lió militar pels tribunals militars del nou règim, que exercí una dura repressió contra les persones que havien donat suport a la República.

A la pedrera Moragas, també coneguda com «Fossar de la Pedrera», durant anys hi foren enterrats els cossos de gent sense recursos, de persones sense identificar i, durant la Guerra Civil, també s’hi enterraren víctimes de la repressió a la rereguarda, així com dels bombardeigs feixistes. Però és un espai conegut sobretot perquè, després de la guerra, es donà sepultura a les persones afusellades a Barcelona per les autoritats franquistes.

Amb l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat s’inicià una dura repressió que afectà sobretot membres de partits polítics, de sindicats i d’organitzacions que havien donat suport a la República; persones que foren detingudes i jutjades en un consell de guerra amb resultat de condemna per rebel·lió militar. Els sentenciats a mort eren normalment afusellats al camp de la Bota i posteriorment se’ls traslladava fins aquí dipositats en caixes de fusta que es llençaven a un clot i que eren cobertes amb calç viva i terra perquè la putrefacció dels cossos es produís el més ràpidament possible.

Un cop executats, els parents es podien traslladar fins al cementiri de Montjuïc per identificar els cossos abans de ser enterrats, però sovint els familiars no se n’assabentaven fins que aquests ja eren sepultats. A vegades es donava permís a la família per enterrar els cossos en un nínxol particular, però normalment eren destinats a la fossa comuna del Fossar. Els qui no eren identificats o aquells que el capellà de la presó acreditava que no s’havien confessat abans de morir, anaven directament a la fossa comuna. El mateix Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya afusellat al castell de Montjuïc el 15 d’octubre del 1940, havia de ser enterrat al Fossar, però la seva germana va arribar a temps per identificar el cos i demanar que l’enterressin en un nínxol que havia llogat. Finalment, el President fou enterrat al nínxol familiar, però amb una placa on no hi constava el nom per evitar que la tomba es convertís en un espai de commemoració pels que havien defensat la República i les llibertats de Catalunya.

El 1953, al Fossar s’hi van deixar d’enterrar els afusellats pel franquisme i quedà mig abandonat, malgrat que s’hi continuava enterrant indigents i cadàvers sense nínxol ni familiars que se’n fessin càrrec. L’any 1976, mort el dictador, es va fer el primer acte en memòria dels qui estaven enterrats en aquest indret, ja que durant la dictadura havia estat prohibit qualsevol tipus d’homenatge. Al 1985 es dignificà l’espai amb un projecte de l’arquitecte Beth Galí que comprèn el mausoleu del president Lluís Companys, un conjunt de columnes amb els noms de les víctimes de la repressió (malgrat que algunes no estan enterrades aquí) i una gran zona enjardinada amb làpides singularitzades que inclou un memorial a totes les víctimes de l’Holocaust.

El Castell de Montjuïc s’ha anat constituint com un espai de memòria al llarg dels temps. Sovint és identificat com a símbol de repressió ja que al segle XIX la ciutat fou bombardejada en dues ocasions des d’aquest indret. Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), al castell s’hi van empresonar i executar militars que recolzaren el sollevament contra la República. I amb l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, esdevingué un espai cabdal de la repressió practicada pel nou règim, la fortalesa es convertí en presó militar i s’hi practicaren diverses execucions, entre d’altres la del president de Catalunya, Lluís Companys.

El Castell de Montjuïc, edificat el 1694 on hi havia hagut un fortí militar des del 1640, és un indret de la ciutat identificat com espai de repressió. L’any 1842 el general Espartero ordenà que des d’aquest punt es bombardegés Barcelona per sufocar un aixecament revolucionari i l’any següent el general Prim va ordenar un altre bombardeig sobre la ciutat. A finals del segle XIX s’hi va empresonar i executar nombrosos obrers que participaren en actes de violència anarquista i el 1909 s’hi va tancar els detinguts durant la Setmana Tràgica.

L’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes –organisme creat el mes de juliol per organitzar les forces que lluitaren contra l’alçament militar a Catalunya i al front d’Aragó- va prendre possessió del Castell de Montjuïc, passant així a titularitat catalana per primer cop en època contemporània. La intenció del Comitè era superar la memòria del castell vinculada a la injustícia i l’opressió per passar a ser un escenari que representés l’antifeixisme i la defensa de les llibertats. Malgrat tot, seguí tenint una funció repressiva ja que s’hi empresonaren i executaren militars que recolzaren el sollevament militar contra la República. A partir dels Fets de Maig de 1937, quan el govern central va assumir les competències d’ordre públic i defensa que fins al moment corresponien a la Generalitat, el castell va passar a dependre de l’Exèrcit de l’Est i continuà essent un espai de repressió. En un any hi foren afusellades 173 persones acusades de traïció i d’espionatge contra la República.

Amb l’ocupació de Barcelona, el 26 de gener del 1939, el Castell fou pres per les tropes franquistes i es convertí en centre de detenció, sobretot de soldats republicans. Però a finals de febrer entrà en funcionament el Camp de concentració d’Horta on s’hi va traslladar tots els reclusos del castell i així aquest passà a ser exclusivament presó militar. Tot i que els afusellaments massius del franquisme a Barcelona es van dur a terme al Camp de la Bota, al Castell de Montjuïc se’n va produir un de molt simbòlic, el del president Lluís Companys, detingut a França per les forces ocupants alemanyes i entregat a les autoritats franquistes. Companys fou executat al fossat de Santa Helena el 15 d’octubre de 1940.

El recinte es va mantenir com a presó militar fins al 1960, quan fou cedit a la ciutat però sota la direcció de l’Exèrcit de terra. No va ser fins el 2007 que el castell va ser cedit completament a l’Ajuntament de Barcelona que l’ha convertit en espai per activitats culturals i memorials.

El Refugi 307, situat al barri del Poble-sec, va ser construït pels veïns per a protegir-se dels bombardeigs de l’aviació franquista i dels seus aliats italians i alemanys, que atacaren Barcelona a partir del mes de febrer de 1937. Actualment, el refugi es troba en perfecte estat de conservació i s’hi fan visites guiades.

El Refugi 307 és un dels més grans que es van construir a la ciutat durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), es calcula que se’n van excavar més de 1.400. El seu nom respon al número d’expedient que va rebre de la Junta de Defensa Passiva de Barcelona.

La construcció del refugi 307, que segons el plànol del projecte es va fer l’any 1937, va ser possible gràcies a la feina realitzada pels veïns i veïnes, entre ells els infants que un cop finalitzada la jornada escolar col·laboraven en l’excavació. El refugi tenia una capacitat per a 2.000 persones que es repartien al llarg d’uns 200 metres de túnels de volta catalana de 2,10 m d’alçada i entre 1,5 m. i 2 m. d’amplada, en gran part revestits amb maons a les parets i pintat amb calç blanca per alleugerir els efectes claustrofòbics del subsòl. Hi havia tres portes d’accés per facilitar-hi l’entrada des dels carrers dels voltants i assegurar-ne la sortida en cas d’obstrucció d’alguna de les entrades. Per evitar els efectes devastadors de les explosions, els túnels d’accés tenien forma de ziga-zaga. A la zona central es trobaven diverses instal·lacions bàsiques com una infermeria i una font, així com dos vàters i nombrosos bancs de fusta fixats a les parets. Destacava també un grup electrogen per a il·luminar el refugi durant les apagades, sistema més segur que no pas els fanals de petroli. A les parets hi havia nombrosos rètols informatius amb les normes de comportament durant l’estada al refugi.

Malgrat que el Refugi 307 es considerava com un dels més segurs per estar excavat a la falda de la muntanya de Montjuïc, la nit del 17 de març de 1938 una bomba que va caure prop del refugi va provocar un moviment de terres i l’ensorrament d’una part del mateix, causant la mort de dos infants.

El Refugi 307 va ser inaugurat com espai visitable l’1 d’abril de 2007 i avui està gestionat pel Museu d’Història de Barcelona, que va adequar l’espai per a mostrar l’horror dels bombardeigs i alhora fer un reconeixement públic a les persones que van viure sota les bombes.

El mes de març del 1966 va tenir lloc al convent dels Pares Caputxins de Sarrià l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), coneguda popularment com «la Caputxinada». L’acte fou interromput per la policia, que va assaltar el convent, procedí a la dissolució de la reunió i practicà diverses detencions.

Als anys 50, en aquest convent de Sarrià va néixer l’associació Franciscàlia per iniciativa del frare Basili de Rubí, convertint-lo en un lloc d’acolliment d’artistes i d’intel·lectuals proscrits pel règim franquista. Durant la primera meitat dels 60, factors com la lluita estudiantil -que perseguia donar veu als universitaris i canviar l’ensenyament de caràcter franquista- van trobar aquí el suport necessari per organitzar-se. Després de diverses assemblees, el 9 de març del 1966 s’inicià al convent l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), coneguda popularment com «la Caputxinada», que aplegà 450 delegats de diferents facultats, a més de periodistes, professors i intel·lectuals.

Iniciada l’assemblea, la policia va fer acte de presència amb l’objectiu de dissoldre-la, però els participants es van negar a sortir. Durant la tancada, s’aprovaren els estatuts i es redactà el «Manifest per a una universitat democràtica». Al migdia del dia 11 de març, la policia va assaltar el convent trencant el concordat signat l’any 1953 entre el règim franquista i el Vaticà que prohibia a la policia intervenir en un espai de culte. Els membres de la junta de delegats foren detinguts i jutjats pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP), que declarà il·legal el sindicat. 18 professors partícips van perdre la feina i nombrosos estudiants van ser expulsats de la universitat.

L’any 1937, la casa residencial dels actuals jardins de la Tamarita fou convertida en el centre neuràlgic del Servei d’Investigació Militar (SIM). En aquest espai es portaven a terme els interrogatoris als presos considerats més perillosos amb l’assessorament d’agents soviètics.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, la finca de la Tamarita va ser confiscada a l’industrial Alfred Mata per convertir-la en un hospital de campanya. Després dels Fets de Maig del 1937 però, va passar a ser el centre d’operacions del Servei d’Investigació Militar (SIM), l’agència d’intel·ligència del govern de la República durant la guerra, que actuà amb mètodes repressius contra el quintacolumnisme -col·laboradors del franquisme a la rereguarda- i el fenomen dels pròfugs, desertors i emboscats, que fugien per no lluitar al front.

La Tamarita es convertí en una txeca amb una nombrosa presència d’agents soviètics que realitzaven els interrogatoris als presoners. Igualment, també s’hi tancaren militants trotskistes considerats enemics de la República. Tot això en un context de guerra que combinava els esforços de la justícia ordinària republicana amb els dèficits del sistema en mans de decisions arbitràries i repressives. Un exemple d’això foren els interrogatoris, on els presos, sovint, eren sotmesos a tot tipus d’acusacions falses i maltractaments físics o tortures com a mètode per obtenir informació. Quan declaraven allò que els acusadors volien sentir, sovint eren enviats als Tribunals Populars.

La cel·la principal de la Tamarita acollia de 16 a 18 reclusos i, quan superaven aquesta xifra, eren enviats al vaixell presó «Villa de Madrid», situat al port de Barcelona.

En iniciar-se la Guerra Civil, el convent de Santa Maria de Jerusalem va passar a mans de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que el va convertir en un centre de detenció on eren tancats els detinguts per les Patrulles de Control. A partir del mes de maig del 1937 va passar a mans del Servei d’Investigació Militar (SIM) del govern de la República.

El 19 de juliol del 1936, amb el cop militar neutralitzat a Barcelona, les religioses de l’orde de les Clarisses van abandonar el Convent de Santa Maria de Jerusalem. Aleshores, els milicians de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van ocupar sota l’aprovació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA) i el van convertir en un centre de detenció on eren tancats els detinguts per les Patrulles de Control que tenien l’encàrrec d’assegurar l’ordre revolucionari. Dins d’aquest centre s’actuava al marge de la legalitat, essent sovint l’avantsala de les execucions fetes al cementiri de Montcada.

El convent tenia unes sales als soterranis que reunien les condicions idònies per convertir-lo en un centre de detenció. El lloc estava apartat i disposava d’un espai ampli, un hort amb granja d’animals, dues torres i muralles altes que envoltaven tot el recinte. A partir dels Fets de Maig del 1937, la gestió d’aquest centre de detenció va passar a mans del Servei d’Investigació Militar (SIM). La tasca realitzada pel SIM a la rereguarda barcelonina posà punt final al quintacolumnisme -col·laboradors del franquisme- i s’incrementà a mesura que la República anava perdent la guerra i augmentava el fenomen dels emboscats, els pròfugs i els desertors entre les files republicanes.

La Mútua Escolar Blanquerna -avui IES Menéndez i Pelayo-, que existia des del 1924, es va adherir a la Generalitat de Catalunya l’any 1936 i va passar a formar part del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) que apostà per un nou sistema docent inspirat en els principis racionalistes del treball i la fraternitat humana, de caràcter laic, gratuït, amb igualtat entre nens i nenes i per a tots els infants sense diferències de classe.

La Mútua Escolar Blanquerna va ser fundada el 1924 per famílies d’alumnes de l’Escola Graduada Montessori que depenia de la Mancomunitat de Catalunya i que va ser clausurada per la dictadura de Primo de Rivera l’any 1925. El director fou Alexandre Galí, procedent de la dreta catalanista propera a la Mancomunitat, qui fomentà una escola en català i un ensenyament totalment renovat, inspirat en la llibertat i en els mètodes de l’escola activa.

El 23 d’abril del 1934 es va inaugurar a la Via Augusta l’ampliació de l’escola en un edifici projectat per Jaume Mestres, seguint el model arquitectònic racionalista difós pel GATPAC, que facilitava l’espai als alumnes, protagonistes d’una educació basada en l’acció i en l’aprenentatge en equip. L’edifici s’allunyava així del monumentalisme i dels elements d’ostentació de les escoles construïdes durant la dictadura de Primo de Rivera.

Durant la Segona República, la Mútua Escolar Blanquerna va continuar sent una institució privada, però quan va esclatar la Guerra Civil, la institució es va incorporar a la xarxa escolar de la Generalitat el 16 d’agost del 1936 i va entrar a formar part del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) -organisme de la Generalitat que apostava per la renovació pedagògica de l’Escola Moderna-, moment en el qual es va convertir en un institut de caràcter públic. Això suposà una major llibertat d’actuació en l’educació secundària i s’instituí la coeducació entre nois i noies. El 21 de gener del 1939, cinc dies abans que Barcelona fos ocupada per les tropes franquistes, es van aturar les classes i aquell mateix mes l’edifici va ser confiscat i la institució, dissolta pel nou règim.

«¡Todos los catalanes son una mierda!» Amb aquest crit el director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, va menysprear l’any 1959 la llengua catalana enmig d’una missa a la parròquia de Sant Ildefons. Aquest fet provocà una resposta social que va desembocar en un boicot contra el diari. La campanya es va allargar fins que Galinsoga fou destituït, el febrer del 1960, esdevenint una de les primeres reivindicacions del catalanisme en temps de Franco amb un gran ressò.

El crit proferit pel director de La Vanguardia -òrgan de transmissió dels valors del règim i d’adoctrinament polític- el 21 de juny del 1959 a la parròquia de Sant Ildefons, fou en protesta perquè la missa era oficiada en català. S’iniciava així l’anomenat «afer Galinsoga», una campanya de boicot contra aquest diari endegada per persones de l’entorn de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i del col·lectiu CC (Crist Catalunya o Catòlics Catalans), un moviment parapolític nacionalista i catòlic sorgit a meitat de la dècada dels anys 1950. El rotatiu va perdre més de 20.000 subscriptors i les vendes van baixar en 10.000 exemplars diaris.

El 19 de gener del 1960, Luis Martínez de Galinsoga va publicar «Afecto y servicio a Cataluña», un article amb el que pretenia demostrar la seva catalanitat afirmant la seva amistat amb Francesc Cambó i Puig i Cadafalch, fet contraproduent, ja que ocasionà una nova contracampanya dels col·lectius catalanistes. Finalment, el propietari del diari, el comte de Godó, davant les pèrdues econòmiques, va demanar al ministre d’Informació i Turisme el cessament immediat de Galinsoga. El 5 de febrer del 1960, tot i alguna divisió entre el Consell de Ministres, Franco va anunciar la decisió que Galinsoga presentés la seva dimissió. La victòria de l’oposició franquista en aquest afer va impulsar l’avenç de diversos moviments antifranquistes i catalanistes que, a partir d’aleshores, protagonitzaren altres campanyes en defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Aquest col·legi va acollir, el juliol del 1966, la primera Escola d’estiu des de la fi de la Guerra Civil, organitzada per l’escola de mestres Rosa Sensat. L’associació de professors va voler recuperar aquest instrument de renovació pedagògica que tenia el seu origen al 1914.

L’Escola de Nostra Senyora de Lurdes fou creada el 1880 seguint les directrius de la congregació de religioses Filipenses d’evangelitzar i alfabetitzar la dona facilitant-li l’accés a la cultura. Aquesta visió pedagògica que es mantingué al llarg dels anys permeté que el centre acollís l’any 1966 la iniciativa clandestina de l’Escola de Mestres Rosa Sensat (fundada el 1965) d’organitzar durant les vacances d’estiu una formació per a mestres. L’objectiu era facilitar eines i mètodes de qualitat al professorat, tot recuperant la renovació pedagògica que s’aplicà durant la Segona República, per fer front a les mancances de l’educació que rebien a l’escola oficial de mestres franquista.

A l’escola d’estiu del 1966 hi participaren 154 mestres vinguts de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears amb el denominador comú de la llengua catalana i la voluntat de renovar la seva professió. La metodologia consistia en l’anàlisi i l’intercanvi de les experiències dels professors i els alumnes (de professió mestres). Es posava en valor la importància de conèixer bé l’infant per a la seva correcta inserció a la realitat del país i de la societat mitjançant l’ensenyament i respectant les característiques de cada infant. Durant el curs del 1966 s’establiren intercanvis d’experiències i opinions entre docents, l’única fórmula possible de redreçar la professió en aquells temps de dictadura. La iniciativa es repetí any rere any amb un augment progressiu de participants.

Al 1971, el règim franquista va reconèixer la deficient formació del professorat i promulgà la Llei General d’Educació que promocionà una certa renovació pedagògica i millorà la formació del professorat amb la creació dels Instituts de Ciències de l’Educació. A partir de llavors, l’Escola de Mestres Rosa Sensat va ser reconeguda com un organisme privat de formació i assessorament pedagògic.

L’Institut Mental de la Santa Creu s’edificà a finals del s. XIX en uns terrenys allunyats de la ciutat de Barcelona. S’inaugurà com un centre pioner en el tractament de les malalties mentals, però la Guerra Civil i la dictadura franquista afectaren el seu funcionament, convertint-lo en un internat obsolet i deficitari econòmicament. Avui, els edificis que queden d’aquell gran complex acullen la seu del Districte de Nou Barris i altres equipaments municipals.

A mitjans del s. XIX l’Hospital de la Santa Creu, situat al barri del Raval, engegà un projecte per a construir un centre per a malalts mentals fora de les muralles de la ciutat. El psiquiatre Emili Pi i Molist va ser l’ideòleg del nou centre, que seguia el model renovador que s’estava desenvolupant arreu d’Europa. El disseny del complex va anar a càrrec de Josep Oriol i Bernadet i la construcció va ser dirigida pels arquitectes Elies Rogent i Josep Artigas entre els anys 1885 i 1915, seguint l’estil historicista.

El complex tenia 12 pavellons amb capacitat per a 700 pacients. Comptava amb habitacions segregades per sexe i classe social, menjador, cuina, tallers, biblioteca, infermeria i farmàcia, banys, horts, teatre i una església pròpia. En el moment de la inauguració fou l’edifici més gran de la ciutat i es convertí en una institució de referència psiquiàtrica. La cura dels malalts anava a càrrec dels ordes religiosos dels Germans i les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu.

Amb el fracàs de l’alçament militar del juliol de 1936 i l’esclat de la Guerra Civil, es desfermà una onada revolucionària que comportà actes de violència contra les propietats eclesiàstiques. L’església del Mental, dedicada a Sant Rafael, va ser saquejada, tot i que no va ser destruïda. Un film de l’època fet per la Confederació Nacional del Treball (CNT) mostra un grup de milicians a l’interior del recinte disparant contra militars feixistes. Els milicians espoliaren els símbols religiosos i els amuntegaren a l’exterior.

Aquesta pel·lícula és la primera documentació filmada que es coneix de l’edifici, però no està datada amb exactitud i podria ser una recreació posterior dels fets. Acabada la guerra, la direcció del centre es mantingué en el doctor Ã’scar Torras Buxeda, que va dirigir l’Institut des del 1934 fins al 1960. A l’inici de la postguerra el Mental patí una manca de pressupost i material que va fer empitjorar les condicions dels interns. A més, cal sumar-hi l’augment de persones diagnosticades com a discapacitades intel·lectuals durant el franquisme, que responia a la implantació de la moral nacional catòlica a tots els estaments de la societat.

A partir de la dècada de 1970 va iniciar-se un moviment que denunciava l’exclusió social del malalt mental, la privació dels seus drets fonamentals i l’arbitrarietat dels diagnòstics. A l’Institut Mental s’organitzaren nombroses assemblees entre treballadors i interns per aprofundir sobre aquest corrent. Aquesta renovació va dur a una reducció dels interns i centres com el Mental van deixar de ser rendibles. Aleshores s’inicià el desmantellament del complex, tot i l’oposició del personal, familiars dels interns i part del veïnat, que veien contraproduent per al barri el seu tancament.

L’any 1987 el centre va tancar definitivament. La major part dels pavellons es van enderrocar, excepte el cos central i el primer pavelló de la secció de dones, que actualment acullen la seu del Districte de Nou Barris, una biblioteca pública, una comissaria de la Guàrdia Urbana i altres dependències municipals. Part dels terrenys es transformaren en el Parc Central de Nou Barris, i la resta s’edificaren. L’església de Sant Rafael és l’únic element que va quedar abandonat i ha patit una forta degradació. Col·lectius del barri reclamen la seva rehabilitació com a patrimoni del districte.

El pla de les Madres de la Plaza de Mayo està delimitat pel passeig Verdun i el carrer Pi i Molist. Aquesta plaça petita i inclinada acull diverses plaques commemoratives de fets molt diferents, però que tenen un lligam en comú: la lluita contra les dictadures.

Barcelona és una de les ciutats que més exiliats d’Argentina va acollir entre 1976 i 1983, arran de la dictadura militar en aquest país. Aquesta comunitat està representada per entitats com la Comissió de Solidaritat amb els Familiars Desapareguts a l’Argentina (COSOFAM), que tingué la iniciativa de sol·licitar un espai urbà dedicat a les Madres de la Plaza de Mayo. Així, l’any 1991 s’inaugurà aquest pla com a homenatge a les mares, àvies i familiars que des de 1977 es reuneixen a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per exigir al govern argentí la investigació de la desaparició dels seus familiars durant la dictadura. Es van col·locar dues plaques commemoratives al paviment de la plaça i l’any 1995 al mateix districte de Nou Barris es creà l’arbreda de la Memòria, al turó de Roquetes, en memòria de les víctimes argentines.

Més actual és la placa circular situada molt a prop del pas de zebra, inaugurada l’any 2004 en homenatge al militant llibertari antifranquista Josep Lluís Facerías, mort en aquest indret el 30 d’agost de 1957. Al començar la Guerra Civil, Facerías s’allistà a les Joventuts Llibertàries amb només setze anys. Va lluitar amb l’exèrcit republicà fins que caigué a mans franquistes i inicià un periple per diverses presons, camps de concentració i batallons de treball que durà fins a l’any 1945. Un cop lliure, es reincorporà al moviment anarquista, integrant-se al Sindicat d’Indústries Gràfiques de la CNT, i reprengué la lluita armada amb atracament a bancs, bombes a edificis oficials i atemptats. Va formar part del quartet de maquis urbans més conegut junt amb Quico Sabaté, Marcel·lí Massana i Ramon Vila, àlies Caracremada.

El dia de la seva mort, Facerías s’havia de trobar amb un company de militància pels voltants de l’Institut Mental, però aquest havia estat interceptat i torturat el dia anterior fins que confessà l’hora i el lloc de la trobada. El 30 d’agost de 1957 la policia esperava Facerías a la cantonada de Pi i Molist amb el passeig d’Urrutia, on el van metrallar fins caure en un forat del solar on avui hi ha la plaça. Quan els agents s’hi van apropar, el van trobar mort i amb una granada a la mà que no li va donar temps a activar.

Cada 30 d’agost se celebra un homenatge popular davant de la placa per recordar la mort d’aquest maqui urbà que va lluitar sempre en contra del feixisme i de la dictadura franquista.

Aquesta gran rotonda va ser coneguda com a plaça de Llucmajor fins que lany 2016 va canviar de nom per passar a commemorar la Segona República espanyola (1931-1939). La modificació va formar part d’una sèrie de canvis en el nomenclàtor i en l’espai públic de la ciutat encaminats a recuperar el patrimoni republicà a places i carrers.

Els primers símbols republicans es van instal·lar a la plaça l’any 1990. Es tractà de l’escultura Flama, de Josep Viladomat, que representa una figura femenina com a símbol de la República, i del medalló amb l’efígie de Pi i Margall, polític català que fou president de la Primera República espanyola (1873-74). Tots dos elements havien format part del conjunt escultòric inaugurat l’any 1936 a la plaça del Cinc d’Oros, a la confluència de l’avinguda Diagonal amb el passeig de Gràcia. En aquest espai, l’escultura Flama coronava un obelisc que és l’únic element que s’ha mantingut en el lloc original al llarg dels anys. Al seu peu hi tenia el medalló de Pi i Margall, obra de Joan Pie.

Amb l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, al gener de 1939, l’escultura i el medalló foren retirats i l’obelisc passà a ser dedicat a la victòria feixista incorporant una altra estàtua femenina, obra de Frederic Marés. Però l’escultura de Viladomat i el medalló de Pie no van ser destruïts, sinó amagats en un magatzem municipal del carrer Wellington durant tot el règim franquista, al costat d’altres estàtues retirades de l’espai públic que representaven figures catalanistes. No va ser fins a l’alcaldia de Pasqual Maragall que es va materialitzar el retorn d’aquestes obres a la via pública, i l’any 1990 s’inaugurà al districte de Nou Barris un gran monument, obra dels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón, que integrava l’escultura de Josep Viladomat i el medalló dedicat a Pi i Margall.

El canvi de nom de la plaça no es va reivindicar formalment fins vint anys més tard. L’any 2010 la Coordinadora d’associacions de veïns i entitats de Nou Barris va organitzar una recollida de signatures amb aquest objectiu. El Districte ho va aprovar en primera instància, però l’Ajuntament no ho va ratificar. Dos anys més tard es va aprovar una solució alternativa: es batejà com a Jardins de la Segona República l’esplanada a l’entrada del parc de la Guineueta, on també s’instal·là una placa en homenatge als lluitadors republicans de Nou Barris.

Tot i així, la reivindicació per canviar el nom de la plaça no va cessar i, amb un nou govern municipal, l’any 2015 es va aprovar el projecte. Un any més tard es produí l’intercanvi de noms: l’espai central passà a anomenar-se plaça de la República, i els jardins van rebre el nom de Llucmajor; s’evità així eliminar el nom d’aquesta població mallorquina, molt lligat al barri.

En aquest punt del barri de la Prosperitat es trobava la fàbrica Harry Walker, que va esdevenir un símbol de la lluita obrera contra el franquisme a la dècada del 1970. Els seus treballadors van protagonitzar una vaga de dos mesos que va provocar mostres de solidaritat del veïnat i fins i tot de treballadors d’altres països.

Autoaccessoris Harry Walker, empresa britànica dedicada a la fabricació de recanvis per a l’automòbil, tenia fàbriques en diversos països. La fàbrica de Barcelona es va instal·lar al passeig Valldaura l’any 1957 i a inicis dels setanta comptava amb una plantilla de gairebé 500 treballadors.

Al setembre de 1970, es produí una primera aturada per part dels treballadors com a conseqüència de les pèssimes condicions de salubritat a la fàbrica. El resultat va ser la sanció a un treballador amb dos mesos de suspensió i quaranta amonestacions a d’altres companys. Les aturades i reivindicacions van continuar per reclamar la suspensió de totes les sancions i un augment salarial de 3.000 pessetes al mes. L’empresa no demostrà en cap moment una actitud dialogant i mantingué les represàlies fins que el 17 de desembre la policia va detenir nou treballadors quan entraven a treballar. L’endemà s’acomiadaren quatre obrers més i la policia entrà a la fàbrica amb cinc cotxes, dos autocars i diverses patrulles a cavall i forçà els obrers a sortir de les instal·lacions.

Aleshores, els treballadors van decidir reunir-se cada matí a la porta de la fàbrica, mentre augmentaven les sancions. La producció de la Harry Walker romangué aturada. El suport a la vaga s’estengué tant per Barcelona com a l’estranger, on els treballadors de les empreses vinculades amb la Harry Walker se’n van fer ressò. Nombrosos diaris francesos i italians publicaren informació de la vaga a Barcelona, i els treballadors de la fàbrica italiana a Torí van declarar un boicot a tots els productes destinats a les fàbriques d’Espanya. Tanmateix la repressió continuà, i el 14 de gener van ser detinguts tres obrers més.

Els 14 treballadors acomiadats i els 253 suspesos de sou i feina van presentar una demanda i la Magistratura de Treball va declarar els acomiadaments improcedents. Malgrat que les lleis franquistes no reconeixien el dret de vaga, el jutge interpretà que la suspensió indefinida dictada per l’empresa equivalia a un acomiadament encobert.

La vaga de la Harry Walker va durar fins al 15 de febrer de 1971 (62 dies) i aconseguí una millora de 1.000 pessetes al mes i la supressió dels contractes eventuals. Constituí un model de reivindicació obrera basat en formes de democràcia directa. Els treballadors, reunits en assemblea, apostaren per mobilitzar-se sense el suport directe dels partits o sindicats clandestins.

A finals dels anys setanta l’empresa Harry Walker es va traslladar a Polinyà. L’any 1975 l’Associació de Veïns i Veïnes de la Prosperitat va proposar que els terrenys de la fàbrica es dediquessin a serveis socials, i així va resultar. Avui l’espai acull l’institut Sant Andreu, el CEIP Santiago Rusiñol, el poliesportiu Valldaura i el CAP Rio de Janeiro, que envolten una plaça amb una pèrgola i una font ornamental.

L’actual plaça d’Àngel Pestaña va passar de ser un important nucli de barraquisme i símbol de l’especulació urbanística de l’era Porcioles a ser el centre neuràlgic del barri de la Prosperitat, gràcies a la força de la lluita veïnal durant el franquisme i la transició.

A la dècada de 1960 el constructor Antonio Llobet Torrent iniciava en aquest punt de Nou Barris -conegut com el pla de Santa Engràcia- l’obra de quaranta habitatges en un solar que el Pla Parcial de 1957 havia assenyalat com a zona per a edificis públics. La promotora va vendre cada habitatge a dues i tres famílies a la vegada, fins que es va descobrir l’estafa. El constructor va ser condemnat, però l’obra va quedar a mig fer i els compradors -la majoria famílies obreres migrades a Barcelona- es van quedar sense pis ni diners. Molts dels estafats van ocupar els pisos a mig construir i a poc a poc s’hi van anar afegint altres famílies, sobretot d’origen gitano, que construïren barraques al seu voltant. Aquest nucli de barraques va quedar totalment oblidat per l’Ajuntament, ja que en el cens municipal fet l’any 1974 pel Patronat Municipal de l’Habitatge, ni tan sols l’esmentava.

L’any 1977, arran d’un brot de sarna entre els nens de les barraques de Santa Engràcia, l’Associació de Veïns va enfortir les seves reivindicacions amb el lema “Pisos sí, barracas no!”. L’alcalde d’aquell moment, José María Socías, es va comprometre a entregar habitatges dignes als barraquistes en el termini d’un any i mig, però aviat es va veure que aquesta promesa no es complia. El veïnat reaccionà fent diversos actes de protesta com tallar el trànsit de l’avinguda Meridiana o segrestant fins a tres cops autobusos urbans, un d’ells fent-lo passar per davant de casa del mateix alcalde. Finalment, vint anys de lluita veïnal van donar els seu fruit i el 10 de març de 1983 es van enderrocar les barraques i els veïns van obtenir habitatges dignes.

Després de l’enderroc, el pla de Santa Engràcia va quedar buit i el veïnat reclamà la construcció d’una plaça i un casal de barri. Però l’empresa FECSA hi començà a construir un transformador; aleshores veïns i veïnes van aturar les obres llençant-hi cotxes abandonats. Finalment la plaça va ser inaugurada el 14 de desembre de 1986 i avui acull un casal de barri autogestionat pels mateixos veïns. L’abril de 2015, la Comissió ciutadana de defensa de la memòria dels poblats de barraques, va col·locar una placa en homenatge als qui van viure-hi.

Des de l’any 1980 aquest punt del barri de la Prosperitat duu el nom del dirigent anarcosindicalista Àngel Pestaña Núñez (1886-1937). Durant la dictadura de Primo de Rivera, Pestaña es va convertir en la màxima figura de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al morir assassinat Salvador Seguí. L’any 1932 fundà el Partit Sindicalista que s’adherí al programa del Front Popular a les eleccions de 1936, en les quals Pestaña fou escollit diputat al Congrés. Amb l’esclat de la Guerra Civil fou nomenat subsecretari general de Guerra, però la seva precària salut el va obligar a retirar-se uns mesos més tard.

La celebració del Congrés Eucarístic a Barcelona l’any 1952 va comportar la destrucció de nombrosos grups de barraques i incentivà la construcció de tot un polígon de cases barates per acollir una massa de gent migrada d’altres punts del país, que havien arribat a Barcelona buscant un futur millor. Amb el pas del temps, la mala qualitat dels pisos i les mancances de l’entorn provocà un fort moviment veïnal que reclamà importants millores per al barri del Verdun.

El 1952 Barcelona acollí el XXXV Congrés Eucarístic, el primer esdeveniment internacional que se celebrava a l’Espanya franquista. Aquest acte fou vist per les autoritats com la fi de l’aïllament internacional i com una oportunitat per oferir una nova visió del país, alhora que reforçava els lligams entre el franquisme i l’Església catòlica.

Davant de l’arribada de més de 700.000 persones a la ciutat, el govern va voler amagar els barris de barraques situats a prop de la Diagonal, on s’havien d’organitzar els actes principals. Les barriades de Santa Gemma, del carrer Numància, de l’avinguda Madrid i de l’entorn del Palau de Pedralbes van ser enderrocades ràpidament i els seus habitants traslladats en un temps rècord. El governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, impulsà un projecte urbanístic inspirat en l’estructura del penal de Burgos, que aviat fou conegut com les “Viviendas del Gobernador”, situades en una zona no urbanitzada del barri del Verdun.

El polígon va ser construït en només dos mesos, però no va ser oficialment inaugurat fins al 10 de juliol de 1953. En aquell moment ja s’havien traslladat a viure al barri famílies provinents d’altres zones de barraques, com el Somorrostro, el Poble-sec o Montjuïc. Els 906 habitatges havien d’acollir fins a 5.500 persones i tenien unes dimensions molt reduïdes, d’uns 20 m2; a més, els materials de construcció eren de molt mala qualitat. Aviat sorgiren problemes com ara goteres, deficiències en la instal·lació elèctrica o les canonades d’aigua; per aquest motiu es van conèixer com les “casitas de papel”.

El nou barri tenia un caràcter militar que anava més enllà de l’estructura arquitectònica. Hi havia un servei de vigilància que controlava la vida dels veïns i els obligava, entre d’altres vexacions, a aixecar-se els dies festius a primera hora del matí a netejar els carrers, o prohibia allotjar qualsevol persona que no estigués censada al pis (ni tan sols familiars). Les condicions de l’entorn tampoc eren les adequades: les xarxes d’enllumenat i clavegueram eren deficients, no hi havia espais verds, ni centres sanitaris, ni llars d’infants, i l’únic autobús que hi arribava era privat.

L’any 1966 les famílies van ser forçades a comprar els pisos que fins llavors tenien llogats, amb l’amenaça que, si no ho feien, els perdrien. La privatització permetria a les autoritats municipals desentendre’s de qualsevol responsabilitat sobre l’estat dels edificis. El 1976 el Pla Comarcal qualificà les cases del Governador com a zona a remodelar, i desencadenà nombroses exigències de l’Associació de veïns de Nou Barris. Els veïns i veïnes reclamaven habitatges nous a canvi d’abandonar els pisos. L’Associació de Veïns del Verdum va forçar l’Ajuntament a signar un conveni amb el Ministeri d’Obres Públiques per remodelar el barri.

La plaça Salvador Puig Antich permet contemplar la ciutat de Barcelona des de les altures. El mirador està situat al barri de Roquetes, escenari d’importants lluites veïnals durant la dècada de 1970. A les darreries del franquisme, el veïnat reclamà millores dels accessos amb transport públic i van iniciar fortes protestes que inclogueren diversos segrestos d’autobusos.

Aquest punt de Nou Barris està dedicat a Salvador Puig Antich, l’últim català executat pel franquisme. Puig Antich era membre del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) quan el 1973 va ser detingut enmig d’un tiroteig amb la policia en un portal del carrer Girona, a l’Eixample. Va ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort del subinspector Francisco Anguas Barragán durant un judici que no va tenir les mínimes garanties processals. Finalment, Puig Antich fou executat a la presó Model el 2 de març de 1974 a l’edat de 25 anys. La plaça va ser batejada amb el seu nom el 2006, però no va ser fins deu anys més tard que s’hi va col·locar una placa i s’inaugurà una escultura mirador que evoca el pas de l’empresonament a la llibertat; va ser al mes de març de 2016, coincidint amb el 42è aniversari de la seva execució.

El mirador està emplaçat al barri de Roquetes, una de les zones de la ciutat que durant el franquisme augmentà exponencialment la seva població al rebre bona part dels qui arribaven a la ciutat buscant un futur millor. A inicis de la dècada de 1960 els veïns i veïnes van començar a reclamar serveis bàsics com ara escoles, equipaments sanitaris o transport públic. Però les propostes veïnals foren refusades per l’administració.

L’any 1969 els veïns sol·licitaren a l’empresa Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) l’ampliació de diverses línies d’autobús fins a la part alta de Roquetes, però l’empresa argumentà que era impossible degut al fet que alguns carrers no estaven asfaltats. Aleshores representants veïnals de Roquetes i del Verdum van decidir, com a mesura extrema, segrestar un autobús i obligar-lo a pujar fins a dalt de tot del barri per a demostrar que no existien impediments urbanístics. La protesta no aconseguí una resposta positiva fins al mes de maig de l’any 1974, quan ampliaren la línia 11, solució que resultava insuficient. Per aquest motiu l’estiu del mateix any els veïns i veïnes van continuar amb el segrest d’autobusos. Les protestes veïnals van ser efectives ja que al mes de juliol de 1974 les línies 11 i 112 van perllongar el seu recorregut, i poc després es va crear una nova línia que connectava el barri de Gràcia i la plaça de Llucmajor.

Altres barriades properes a Roquetes van seguir l’exemple per reivindicar millores en la seva zona. El 1977 els veïns de la Prosperitat segrestaven un autobús de la línia 12 i el feien passar per la plaça Sant Jaume i per la casa de l’alcalde de Barcelona en aquell moment, José María Socías Humbert, per reclamar l’eradicació del barraquisme al pla de Santa Engràcia.

L’últim segrest conegut va tenir lloc el 7 de maig de 1978 a Torre Baró, quan Manuel Vital, conductor d’autobusos de TMB i destacat líder veïnal, va segrestar el mateix autobús que conduïa i l’encaminà fins a Torre Baró. Durant l’itinerari pujaren al vehicle persones de les barriades veïnes per donar suport a la reivindicació. Mesos després, la línia 47 es va perllongar fins al barri de Canyelles.